Translate

divendres, 18 de desembre del 2015

FUTUR D'UNA FILOSOFIA I POLÍTICA RADICALS

La propera sessió del  curs  2015/16

“Crisi i futur incert”






Us hi esperem i desitgem unes molt bones festes!

dijous, 12 de novembre del 2015

FUTUR DE CONEIXEMENT O D'IGNORÀNCIA


21-11-2015 Futur de coneixement o d’ignorància? 

Acte pel Dia Mundial de la Filosofia -UNESCO- i dins del Barcelona Pensa 

Antoni Brey (Enginyer de Telecomunicacions i físic, Grup IVIRON)

 i

 Gonçal Mayos (professor titular UB)

dimarts, 13 d’octubre del 2015

AUTORITAT, DEMOCRÀCIA I PATRIARCAT. EN ELS 20 ANYS DE LA MORT DE GILLES DELEUZE

17/10/2015 - 11:00



SALA VERDAGUER



 Dissabte 17/10/2015         A LA SALA VERDAGUER

XERRADA SOBRE


AUTORITAT, DEMOCRÀCIA I PATRIARCAT. EN ELS 20 


ANYS DE LA MORT DE GILLES DELEUZE


Amb



LLuís ROCA JUSMET   ( Filòsof i catdràtic de l´INS La 

Sedeta)

Joan MORRO   ( Filòsof i investigador de GIRCHE)






dimarts, 29 de setembre del 2015

FUTUR DEL NACIONALISME I DE L’ESTAT-NACIÓ


“FUTUR DEL NACIONALISME I DE L’ESTAT-NACIÓ”
Gonçal Mayos i Joaquim Capdevila
(Ateneu Barcelonès, 19 de setembre de 2015)

El cicle del Liceu Maragall del curs 2015/16 tracta sobre Crisi i futur incert. La primera sessió ha estat a càrrec de Gonçal Mayos (president del Liceu Maragall i professor de filosofia a la Universitat de Barcelona) i Joaquim Capdevila (professor d’història a la Universitat de Lleida).

En començar, es va presentar el llibre coeditat pel professor J. Capdevila que compta també amb la col·laboració del professor G. Mayos: Imaginaris nacionals moderns. Segles XVIII-XXI, J. Capdevila, M. Lladonosa i J. Soto (Eds.), Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2015.

El professor Joaquim Capdevila, en la seva exposició, va situar la crisi de l’estat-nació en el context més ampli d’un conjunt relacionat de crisis que a partir dels anys 50/60 han anat sacsejant la societat occidental. Així, es pot parlar de la crisi de les ideologies polítiques, les identitats fonamentals de la modernitat, la ciutadania, la classe social, les edats de la vida, etc. La discutida postmodernitat o modernitat avançada es caracteritza per un seguit de trets que inevitablement han afectat en la idea de nació. Capdevila va destacar la implosió de l’individualisme (G. Lipovetsky, La era del vacío, Anagrama) com un dels factors que han contribuït a donar lloc a unes identitats cada cop més fragmentàries, febles, personalitzades i també líquides (Z. Bauman, Modernidad líquida, FCE). Identitats que encara han resultat més afeblides pels processos de globalització cada cop més intensos.

Com a resposta a aquesta situació, Capdevila destaca dues reaccions de caràcter emergent:  l’individualisme i el resorgiment de l’etnos, totes dues bastant difícilment  compatibles. Després d’analitzar amb més detall aquestes dues reaccions, Capdevila va acabar la seva presentació tot presentant un nou model de nació que hauria d’assegurar una identitat oberta a les interaccions amb altres pobles, respectar els ideals de la Il·lustració i ser compatible amb l’individualisme modern.

El professor Gonçal Mayos, en la seva ponència va recordar els tres punts de coagulació de l’Estat-nació modern: el monarca, el parlament i la llengua i la cultura. Tots tres estan al darrera de la creació dels grans estats-nació moderns occidentals . I a partir d’ells es van generar una sèrie d’institucions que aparentment portaven lligat l’adjectiu “nacional” al costat de manera “natural”, fins que en els darrers temps s’ha comprovat com a partir dels processos de globalització han perdut el seu sentit “nacional”. Es va referir a: el mercat, l’exèrcit, la ciutadania, el dret, l’escola, la cultura, la llengua, la moneda, la banca, el deute públic, etc. Aquestes institucions han perdut el seu caràcter exclusivament nacional, en un grau diferent, per donar lloc a noves institucions transnacionals.

La pregunta que sorgeix és si, com afirma Kerichi Ohmae (El fin del Estado Nación, Ed. Andrés Bello, Santiago de Chile, 1997) l’Estat és ja una institució caduca i obsoleta; o bé si com afirma Saskia Sassen (Nuevas geopolíticas. Territorio, autoridad y derechos, Barcelona: Breus CCCB, 2012) l’Estat encara té una funció a complir. El professor Mayos es va decantar per la segona opció, tot argumentant fonamentalment que la funció bàsica de l’Estat és oferir garanties i seguretat als seus ciutadans. Tal Estat, clarament, ha de estar més compromès amb el benestar dels ciutadans, per la qual cosa ha de resultar més àgil i eficaç que els Estats actuals.

Ricard Gómez-Ventura
Setembre 2015

divendres, 18 de setembre del 2015

CURS 2015/16 "CRISI I FUTUR INCERT"


Iniciem un nou curs  2015/16 sobre  “CRISI I FUTUR INCERT” .

Més enllà de la crisi econòmica, actualment vivim crisis socials, polítiques, existencials, cosmovisionals, macrofilosòfiques... 

Per això el futur apareix amb una enorme incertesa i cal que ens preguntem: de quines causes i conseqüències no en som encara prou conscients? 

Què podem fer-hi i quines possibilitats reals tenim obertes? 

Cap a on ens portarà el temps de decisió que acompanya les crisis?

dimarts, 15 de setembre del 2015

CONSEQÜÈNCIES ÈTIQUES DE LA RELACIÓ MENT-COS



“CONSEQÜÈNCIES ÈTIQUES DE LA RELACIÓ MENT-COS”
Domingo Cabezas i Mayte Duarte
(Ateneu Barcelonès, 23 de maig de 2015)

La darrera sessió del curs al Liceu Margall sobre “Ètica en el món contemporani” ha afrontat la difícil relació entre ment i cos, a partir de dues ponències a càrrec del professor de filosofia Domingo Cabezas i de Mayte Duarte, investigadora i secretària del Liceu Maragall.

En la seva intervenció, el professor Domingo Cabezas, va voler establir un punt de vista actual sobre la relació entre ment i cos, que, d’una banda, evités la càrrega metafísica del cartesianisme que identifica la ment amb l’ànima, i, d'altra banda, la reducció de la ment al cervell. Va mostrar-se favorable a una distinció clara entre allò mental i allò cerebral, tot remarcant que el cervell, que és un òrgan material, pot pensar. Això tanmateix no implica que les lleis físiques referides al cervell puguin ser aplicades als estats mentals; com proposa el monisme anòmal defensat per D. Davidson.

Mayte Duarte, per la seva banda, ha presentat una relació de com han evolucionat les neurociències, la neuroètica i altres sabers el nom dels quals comença amb l’expressió “neuro-”; expressió que va començar a emprar-se a partir de l’any 2002, fins a esdevenir una moda. Pel que fa a les neurociències, ens va recordar la crítica que sovint se’ls ha fet de tractar el cervell humà com a un sistema aliè a la persona; fins al punt que tot millorament del funcionament cerebral mitjançant la tecnologia s’accepta acríticament. D’aquí que s’hagi arribat a identificar el cervell d’una persona com un dispositiu computacional, de tal manera que —a partir d’aquesta perspectiva— no sembla una bestiesa parlar de “penjar” el contingut d’una ment en un dispositiu informàtic.

A continuació, va oferir un extens llistat de les diverses tècniques de millorament dels diferents aspectes del comportament humà (la reproducció, la percepció, la memòria, l’alimentació…) a través de diferents tipus de productes i implants; tot indicant vessants positives i altres de més discutibles. El millorament humà, pel que fa a la salut i al benestar general de l’ésser humà, sembla indiscutible; però quan el millorament es vol assimilar a l’assoliment de la felicitat comencen a aparèixer qüestions de valor. Això es va il·lustrar amb molts d’aquests interrogants ètics, com ara: les conseqüències secundàries que podrien comportar algunes formes d’aparent “millora”, l’escurçament o allargament de l’esperança de vida, la desigualtat que aquestes tècniques poden introduir en la població menys afavorida econòmicament, les conseqüències ecològiques o polítiques que se’n deriven, etc. Amb les preguntes obertes “què vol dir millorar?” i “quins límits es poden establir?”, la professora Duarte va acabar la seva intervenció i va començar un  intens debat sobre aquests problemes.

 Ricard Gómez i Ventura
Maig 2015

TRANSFORMACIONS ACTUALS DE LA POLÍTICA



“TRANSFORMACIONS ACTUALS DE LA POLÍTICA”
Laura Llevadot i Yanko Moyano
(Ateneu Barcelonès, 25 d’abril de 2015)

La sessió d’abril del cicle sobre “Ètica en el món contemporani” ha estat una doble presentació a càrrec de Laura Llevadot (professora de filosofia de la UB) i Yanko Moyano (investigador Open-Phi, UB) sobre l’actualitat de la política.

Va començar el professor Yanko Moyano, parlant de la crisi de representació de la política contemporània. Per abordar un tema tan extens, va recordar que en parlar de representació es parla tant de què consideren els ciutadans que és la política com del que hauria de ser. Aquesta dualitat pot servir per explicar la desafecció vers la política per part dels ciutadans; desafecció que al seu parer no es pot resoldre apel·lant a models tradicionals propis de la il·lustració i dels partits d’avantguarda, ni als clàssics (com Plató o Aristòtil), perquè la política contemporània es desenvolupa en un altre marc diferent allunyat dels essencialismes. Per desenvolupar el seu punt de vista, el professor Moyano va fer referència al llibre d’Emilio Laclau, La razón populista (Buenos Aires, FCE, 2005), en què la política es presenta com una acció, una performance discursiva, més que com a ideologia. Fer discursos és fer política, de maner que no hi pot haver discurs fals ja que el subjecte polític es defineix pel discurs (i no a l'inrevés). El subjecte polític és, així, un referent buit que es pot determinar per un nou sistema de significació, un nou llenguatge que redefineixi les relacions entre el present i la totalitat; per exemple, la nova paraula “casta” recol·loca els actors polítics en un nou escenari.

La professora Laura Llevadot, per la seva banda, va situar la crisi de la política moderna dins de les contradiccions que es presenten entre l’Estat de Dret i l’Estat-Nació. En efecte, quan han entrat en crisi les institucions tradicionals de l’Estat vinculades a la democràcia representativa (els parlaments, els partits polítics…); la impugnació d’aquesta democràcia representativa es fa en nom de la Nació, amb una retòrica sobre la pàtria i la identitat. Així, moviments com Syriza o Podemos aixequen la seva bandera contra l’imperialisme capitalista, la Unió Europea, en nom de la Nació que volen defensar.

Aquesta és la situació pròpia del pensament polític postfundacional , que és reivindicat per forces i moviments que pretenen situar-se en un moment previ a les institucions democràtiques representatives, a les quals acusen d’excloure aquelles reivindicacions que no troben lloc en el joc institucional. La demanda de més democràcia (Laclau, Rancière…) desborda l’Estat de Dret i construeix una identitat que dóna lloc a un nou subjecte polític. La professora Llevadot va recomanar aquí el llibre de Judith Butler i Gayatri C. Spivak, ¿Quién le canta al Estado Nación? (Paidós, 2007), en què es mostren les contradiccions que l’Estat no pot acceptar per tal de poder-se mantenir; com les referides a la llibertat i la igualtat que van més enllà de les articulacions vigents.

La Nació que s’aixeca contra un Estat, entès com conjunt d’institucions que no són prou representatives, acaba exigint, així, la construcció d’un nou Estat, el qual en excloure la heterogeneïtat genera una identitat. I tot Estat inevitablement genera espais de desprotecció fora dels seus límits (els estrangers).

Ricard Gómez i Ventura

Abril 2015

RECONFIGURACIONS ACTUALS I PERENNITAT DE L’ÈTICA



“RECONFIGURACIONS ACTUALS I PERENNITAT DE L’ÈTICA”
Margarita Mauri i Carles José i Mestre
(Ateneu Barcelonès, 21 de març de 2015)


La sessió de març del cicle sobre “Ètica en el món contemporani” ha estat a càrrec de Margarita Mauri i Carles José i Mestre, ambdós professors d’ètica a la facultat de Filosofia de la U.B., que han mostrat la complexa situació actual de la filosofia pràctica (ètica i filosofia política), tot preguntant què hi ha de perenne en aquesta visió, què es pot recuperar del passat i, naturalment, què hi ha de nou. 

L’exposició de Margarita Mauri va oferir un útil mapa per situar autors i corrents que s’han desenvolupat en el pensament ètic del segle XX destacant d’entrada la distinció entre les ètiques dels béns, d’origen aristotèlic i interessades en la virtut com a caràcter moral adquirit, i les ètiques de la norma, d’arrel kantiana i preocupades fonamentalment pel deure. A aquestes ètiques s’afegeixen la tradició de l’utilitarisme, l’intuïcionisme del sentit comú, i l’emotivisme, entre altres. El paper que es pot atorgar a la prudència, la contraposició entre objectivisme i relativisme són alguns dels problemes plantejats en la contraposició entre els diferents corrents. La professora Mauri va destacar el paper que ha tingut l’article de la filòsofa Elisabeth M. Anscombe, “Modern Moral Philosophy” (Philosophy, 33, nº 124, 1958), perquè va canviar el plantejament de la filosofia moral fins al moment.

Ens va recomanar també la lectura del llibre de Robert Audi, Valor moral y diversidad humana (Avarigani Editores, 2013), perquè planteja un seguit de reptes que ha d’afrontar l’ètica; com la relació entre allò moralment lícit i allò tècnicament possible (per exemple, la clonació), les relacions interculturals dins d’una mateixa societat, els perills de l’autocomplaença i de considerar que tot allò propi és el millor, la necessitats de models d’excel·lència, o el paper que han de tenir els mitjans de comunicació.

El professor Carles José Mestre va fer un resum dels principals moviments de la filosofia política occidental a partir dels anys 90. Va destacar el debat entre el liberalisme i el comunitarisme, vinculat amb el neoaristotelisme gràcies a figures com A. McIntyre i C. Taylor. D’aquest debat va subratllar una idea de Taylor: tot i les insuficiències del liberalisme, queda clar que l’individualisme ha arribat a les nostres societats per romandre-hi. A més dels esmentats moviments, va parlar del republicanisme, representat per Philipe Petit i de l’agonisme, defensat per Chantal Mouffe. Del republicanisme va destacar la defensa que fa de la intervenció de l’Estat en la vida col·lectiva a favor d’una idea de virtut pública , mentre que de l’agonisme de Mouffe va recollir el reconeixement de la impossibilitat d’assolir aquella situació ideal d’harmonia i “pau perpètua” que cerca el liberalisme; i també la necessitat d’acceptar la diversitat i contradicció d’opinions que han de recollir les institucions democràtiques.

A més dels esmentats moviments, el professor Carles José Mestre, va destacar l’aparició del que ell va anomenar “pensament impolític contemporani” que refusa els grans escenaris de l’acció política, com l’Estat. Tot i que hi ha antecedents històrics importants com Altusius, enfrontat a Bodin, tot defensant la viabilitat d’un grup harmònic de persones que es desenvolupa sense l’acció organitzadora de l’Estat; la idea ha estat plantejada més actualment per John Holloway en Change the World without Taking Power (2002) i a Espanya per Carlos Taibo (www.carlostaibo.com

La discussió final va començar amb una reflexió sobre les diferents visions de l’ésser humà que impliquen els diversos moviments ètics i polítics esmentats, que compliquen encara més el panorama. Com va dir la professora Mauri a propòsit dels drets humans, és més fàcil posar-se d’acord en el què que en el per què.


Ricard Gómez i Ventura
Març 2015

divendres, 13 de març del 2015

“ÈTICA, POLÍTICA I RISC EN LA SOCIETAT POSTINDUSTRIAL”



“Ètica, política i risc en la societat postindustrial”
Antoni Saragossa i Gonçal Mayos
(Ateneu Barcelonès, 14 de febrer de 2015)

El cicle sobre “Ètica en el món contemporani” ha volgut afrontat els problemes ètics i polítics que comporta viure dins d’un present que s’ha descrit com “la societat del risc” (expressió del recentment desaparegut Ulrich Beck), a partir d’una sessió amb les intervencions d’Antoni Saragossa (consultor i formador en emprenedoria, investigador de GIRCHE) i Gonçal Mayos (president del Liceu Maragall i professor de filosofia a la UB). Ambdós ponents van tractar la difícil relació entre ètica i política en la societat postindustrial.

Antoni Saragossa va començar recordant la distinció proposada per U. Beck entre la modernitat industrial (pròpia del segle XIX fins la dècada de 1920) i la modernitat reflexiva, aquella que es pren a si mateixa com a objecte de reflexió i preocupació (1). A partir d’aquesta distinció, Beck va evolucionar cap a la fórmula que l’any 1986 (el mateix de l’accident nuclear de Txernòbil) va convertir en una afortunada descripció del present: la societat de risc (2); que posteriorment va evolucionar cap a la irresponsabilitat organitzada, ja que els grups dirigents es neguen a admetre el risc. Al mateix temps, ens recordà Saragossa, es viu una desestabilització preocupant de la democràcia i de l’Estat de dret, ja que la raó econòmica, entesa com la “raó dels mercats”, s’imposa en tots els àmbits de govern de sense gaires entrebancs a la raó d’Estat,  sota el pretext de la “racionalització econòmica” que cerca uns òptims “criteris de rendibilitat”. Aquest procés ha generat un desinterès per la política per part d’uns ciutadans que es comporten cada cop més a com a consumidors polítics, que es queixen però difícilment actuen.

El resultat ha estat un greu divorci a Europa entre democràcia i capitalisme, que provoca una visió de l’Estat únicament com una gran agència de cobrament, que no hauria d’immiscir-se en les qüestions econòmiques. La generació del neoliberalisme, com va recordar Saragossa, va ser objecte d’interès per part de Michel Foucault a partir de Naixement de la biopolítica (1979) (3); i actualment és una de les preocupacions del filòsof coreà-alemany Byung-Chul Han, de qui es van recordar per part del públic unes frases especialment incisives:   
“La tècnica de poder del règim neoliberal adopta una forma subtil. No s’apodera directament de l’individu. Al contrari, s’ocupa que l’individu actuï de tal manera que reprodueixi per si mateix l’entramat de dominació que és interpretat per ell com a llibertat. La pròpia optimització i el sotmetiment, la llibertat i l’explotació coincideixen aquí plenament. A Foucault se li amaga totalment la tècnica de poder que genera la convergència entre llibertat i explotació en forma d’autoexplotació.” (4)

Goncal Mayos (5), per la seva banda, va desenvolupar una comparació entre els models fordista-taylorista de producció i el model postindustrial a diferents nivells. Després de distingir els dos models, va mostrar com en diferents àmbits s’estan vivint canvis inqüestionables de funcionament, no només al primer món, sinó també en països emergents on no es pot afirmar irreflexivament que encara perdura l’antic model fordista-taylorista. Les institucions, la vigilància (panòptic), les relacions de jerarquia, els mitjans de comunicació, els models dels productes de consum, la moda són altres àmbits en què es pot comprovar fàcilment un canvi de model, canvi que no sempre ha estat per millor, encara que en molts casos no tindríem cap dubte a afirmar que han ajudat a la millora de les nostres condicions de vida.

Igualment, cal informar que el 17 de febrer també dins de l’Ateneu Barcelonès va tenir lloc la presentació de Hi ha una nova filosofia política? (Barcelona: La Busca Edicions, 2014) que recull les conferències organitzades pel Liceu Maragall el curs 2012/13. En l’acte van participar els editors del llibre, Gonçal Mayos i Joan Morro, i alguns dels autors Xavier Filella, Albert Llorca i Lluís Roca Jusmet. El tema principal del entre els autors i el públic debat fou la democràcia.

Ricard Gómez i Ventura

Febrer de 2015

(1) U. Beck, A. Giddens, S. Lash, Modernización reflexiva. Madrid: Alianza Universidad, 1997.
(2) U. Beck, La sociedad del riesgo. Barcelona: Paidós, 2006.
(3) M. Foucault, Nacimiento de la biopolítica. Madrid: Akal, 2009.
(4) Byung-Chul Han, Psicopolítica. Barcelona: Herder, 2014, p. 46.
(5) G. Mayos, Macrofilosofía de la modernidad. Ediciones dLibro, 2012.

diumenge, 15 de febrer del 2015

L'ÈTICA I L'ALTRE EN EL MÓN ACTUAL



“L’ètica i l’altre en el món actual”

Albert Llorca i Marta Doltra

(Ateneu Barcelonès, 17 de gener de 2015)

El curs 2014-15 programat pel Liceu Maragall gira al voltant de dues temàtiques “Actualitat de la biopolítica”, sobre la qual han tractat les primeres quatre sessions, i “Ètica en el món contemporani”, temàtica que s’ha començat a tractar a partir d’aquesta cinquena sessió, en què els professors Albert Llorca i Marta Doltra han reflexionat i dialogat ponències sobre “L’ètica i l’altre en el món actual”, dues perspectives diferents però complementàries.

Albert Llorca, vicepresident del Liceu Joan Maragall, va tractar “El problema de l’altre com a font d’interrogants ètics en la postmodernitat”. L‘aproximació al tema de l’alteritat en l’ètica s’ha fet des d’una triple vessant, la comunicació, la història i la veritat, de la mà de tres autors, Paul Ricoeur, Walter Benjamin i Emmanuel Lévinas. La situació actual, la “modernitat líquida” (Bauman) en què sembla prevaldre “l’ètica indolora” (Lipovetsky), l’oblit i la indiferència davant de l’altre, no sembla propícia a assumir plenament l’experiència de l’alteritat. La proposta de Llorca insisteix que l’ètica ha de dependre de l’alteritat i no a l’inrevès. Així, ens cal fixar l’atenció en el factum de l’alteritat que es fa present en els àmbits de la comunicació, la memòria històrica i la veritat, tot obligant-nos a mirar cara a cara l’altre per poder-hi parlar i actuar correctament. Ricoeur afirmava que “l’altre és un centre d’obligacions per a mi”, i Llorca ens recorda, a més, que l’altre també és el qui ja ha viscut i patit una situació d’injustícia. D’aquí que davant de versions interessades de la història cal recuperar el gest benjaminià d’“encendre en el passat la guspira de l’esperança” perquè és una forma de fer justícia, de mirar el passat i d’intentar no repetir-ne els errors, potser l’única manera de reparar-los. 

El complex procés de la veritat ens obliga a ser responsables davant de la mirada de l’altre que ens reclama mirar-lo tal com és (més enllà d’imatges estereotipades) per tal d’entendre’l i ajudar-lo; ja que, com adverteix Levinas, “la meva posició de jo consisteix a poder respondre a aquesta mira essencial de l’altre, a Marta Doltra, per la seva banda, va parlar sobre “Les ètiques de proximitat en un món global”. Al costat de les ètiques públiques articulades al voltant de les virtuts de la justícia, la tolerància, l’autodomini, etc., presents en aquelles accions reguldes per les lleis, les ètiques de la proximitat que incideixen en l'àmbit interpersonal i ens indiquen la importància d’aquell “posar de més” que no ve obligat per la llei sinó per la gratuïtat d’una acció desinteressada envers l’altre. Doltra va recordar el cas de mestres, metges o comerciants, entre altres professions, que afegeixen una preocupació en el tracte amb l’altre que només pot sentir-se recompensat per l’agraïment dels afavorits. 

Després d’un breu repàs històric sobre el concepte d’interès en l'àmbit del pensament del segle XVIII, vinculat a l’economia (el "dolç comerç" de què parlava Montesquieu) però que alhora la transcendeix; i a partir de les aportacions més actuals de Hannah Arendt, Amartya Sen i Seyla Benhabib, Doltra ens convidà a pensar un àmbit de la justícia més enllà del contractualisme estricte. Sorgeix, així, l’ètica de la cura (teoritzada per Carol Gilliagan i Nel Noddings entre altres) que reclama una major aproximació a l’altre. La intervenció va acabar amb un seguit de dilemes ètics que ens ajuden a adonar-nos que per resoldre determinats problemes cal viure la situació concreta, en què la presència i companyia de l’altre obliga a superar el rigorisme del pensament.

Ricard Gómez i Ventura

Gener de 2015

PRESENTACIÓ A L'ATENEU BARCELONÈS

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "HI HA UNA NOVA POLÍTICA?"

17 de febrer a les 19 00, Sala Verdaguer

ATENEU BARCELONÈS

Una obra de Gonçal Mayos, Joan Morro, Marta Doltra, 
Xavier Filella, David Galcerà, Ricard Gómez, Albert Llorca, Luis Roca i Joan Subirats

La presentació del llibre serà a càrrec dels autors



En plena època de crisi i de canvi social, ens preguntem: Hi ha una nova política? La vella política reclama urgentment ser substituïda. Per això cal actualitzar els corrents i pensadors clàssics, però sobretot confrontar-los a les noves polititzacions i experiències socials. Moviments importants com el 15M criden indignats: “No ens representen!”... però els polítics tradicionals continuen displicents. Les estadístiques constaten l’enorme augment de les diferències socials i que retornem a un “capitalisme patrimonial” (T. Piketty). Sovint anomenem “política” a aspectes “menors” i banalitzats, que trivialitzen els debats i dificulten que ens entenguem de manera rigorosa. A Hi ha una nova política? hem intentat superar-ho, usant un llenguatge proper i entenedor pels lectors interessats encara que no siguin experts politicòlegs o filòsofs.

HI HA UNA NOVA POLÍTICA (2014)

Sumari. Gonçal Mayos i Joan Morro (eds), Marta Doltra, Xavier Filella, David Galcerà, Ricard Gómez i Ventura, Albert Llorca, Lluís Roca Jusmet i Joan Subirats, Barcelona: La Busca, 2014

PVP 12 €
Contactar: liceumaragall@gmail.com

dilluns, 12 de gener del 2015

L’AICS I EL LICEU JOAN MARAGALL DE FILOSOFIA


Aquests Nadals  amb motiu de les trobades anuals del dia 26 de desembre amb l’Associació de Catalans al Món i el 27 de desembre de la FIEC – Federació Internacional Entitats Catalanes, s’han consolidat les relacions encetades amb L’AICS-L’American Instut Catalan Studies, farà més d’un any d’alguns membres del Liceu Joan Maragall de Filosofia mitjançant la publicació d’articles a la revista CATALONIA, fent donació de dues de les publicacions del Liceu Maragall (La filosofia com a forma de vida-2014 i Globalització i interculturalitat-2011) per a donar a conèixer les nostres activitats. Esperem  poder col•laborar en futures ocasions amb motiu de noves trobades. Per això us presentem qui són i la tasca que fan envers a la identitat i cultura de la Civilització catalana.



L'Institut Americà d'Estudis Catalans (AICS) va ser creat el 20 de desembre de 1979, i degudament constituït en l'estat de Texas, el 14 de gener de 1980 per David Cardús i Pascual (Barcelona, 1922-Houston, Texas, 2003) metge català, la recerca del qual va estar centrada en la fisiologia de l'exercici i l’espai, col•laborant en la preparació de la primera missió tripulada de  la NASA , així com aplicacions de medicina i rehabilitació a la medicina. També des de 1998 va ser vicepresident de la Federació Internacional d'Associacions català. Treballat en nombroses revistes científiques, va rebre l’  Ordre d'Isabel la Catòlica, la  medalla de Narcís Monturiol  el 1984 i la  Creu de Sant Jordi  el 1992.

L’ AICS ha patrocinat diverses visites d'artistes catalans als Estats Units i ha col•laborat amb institucions ubicades a Catalunya per ajudar els projectes i facilitar l'intercanvi d'informació.  

La seva missió és donar a conèixer Catalunya a la gent dels Estats Units d'Amèrica  exposant-los als aspectes històrics, polítics, culturals, artístics, econòmics i d'altre tipus que caracteritzen Catalunya com a nació. Promoure estudis científics, literaris i educatius de les institucions socials, econòmiques, culturals i polítiques de Catalunya. Per donar suport a les institucions acadèmiques o individus dedicats a estudis científics, literaris, culturals, lingüístics i altres de Catalunya i de les seves institucions.

Des de  l’any 2003, Hellena Cardús -Consultora de gestió de la informació per a grans empreses de Houston, incloent, Texas de l'Est, Duke Energy i Vastar, va ser co-fundadora (2001) i consultora per Datergy LLP, una firma de consultoria de TI-  ha ocupat el càrrec de President de AICS. Des del 2013 en Jordi Guillem compositor professional internacional, productor musical, enginyer de gravació i propietari del segell discogràfic Èxit Música és el seu vicepresident.


Entre les seves moltes activitats publiquen la Revista CATALONIA.


CATALONIA is a quarterly publication by AICS (American Institute for Catalan Studies), which discusses current topics regarding Catalan news in politics, visual arts, music, culinary trends and sports.