19-10-2013 (11h)
"Poder(s) de la paraula: Homenatge a Paul Ricoeur en el centenari del seu naixement"
Taula rodona:
ALBERT LLORCA
(prof. UAB i vicepresident Liceu Maragall)
SERGI MAS
(investigador de GIRCHE)
Presentació MARTA DOLTRA
Enguany el
cicle de conferències “Poder(s) en la societat contemporània” organitzat pel
Liceu Joan Maragall amb col·laboració de l’Ateneu Barcelonès s’ha iniciat amb
una sessió conjunta a càrrec dels doctors Albert Llorca (professor de
sociologia a l’EUTDH de la UAB i vicepresident del Liceu Maragall) i Sergi Mas
(membre de GIRCHE-UB); ambdós han reflexionat al voltant del llenguatge i del
poder en l’obra del filòsof francès Paul
Ricoeur (1913-2005), en el centenari del seu naixement.
El dr. Albert Llorca ha presentat “L’abast del
llenguatge com a element de poder en la filosofia pràctica de Paul Ricoeur” on
situa la preocupació pel poder dins de la filosofia
de la voluntat de l’autor francès. El llenguatge
és el mitjà privilegiat a través del qual sortim del nostre caràcter limitat
cap a la recerca del sentit de les coses, i és també el mitjà a través del qual
es formules aquelles paradoxes de la condició humana que actua a través del
cos, es coneix a través del cos però és més que la mera corporalitat.
Ricoeur
es distancia de la visió estructuralista del llenguatge com un sistema de
signes autoreferenciat, i el pensar des de la perspectiva de l’acció: “l’acte
de la parole s’oposa a l’anonimat del
sistema” (Le conflit des Interprétations,
1969). Des d’aquí es revela una triple condició lingüística vinculada a la
decisió, el pensament i l’actuació en el món. Actuem perquè prèviament hem
decidit, cosa que es fa explícita en el llenguatge. A més quan parlem és perquè
a través d’aquest acte voluntari en què “algú parla a algú”, volem produir
algun efecte, des de la mera comunicació al convenciment per fer alguna cosa o
actuar d’una altra manera. El llenguatge és, així, sempre potencialitat que es
desplega “d’agent a agent”.
I
aquí entrem en el camp de la política. Ricoeur, sempre des d’una perspectiva
inequívocament democràtica, contempla les possibilitats i els riscos que
implica l’ús públic del llenguatge. Si d’una banda es troba la possibilitat
d’arribar a acords i de mantenir consensos sobre creences raonables; no cal
oblidar que també hi ha el risc d’un discurs al servei de la mentida i la
manipulació que perverteixen l’ús de la llengua al servei de la dominació. Com
diu P. Ricoeur en un text comentat durant l’exposició: “El llenguatge polític
funciona de la millor manera en les democràcies occidentals modernes com un
llenguatge que afronta pretensions rivals i que contribueix a la formació d’una
decisió comuna. És, doncs, alhora un llenguatge conflictiu i consensual.” (Lectures I, 1991)
L’exposició
del dr. Sergi Mas titulada “Poder i
domini: una reflexió a partir de Ricoeur i Arendt” s’ha estès a partir de la
lectura complementària de l’obra de P. Ricoeur amb H. Arendt, E. Mounier, C.
Castoriadis i A. Touraine. El fil conductor ha estat esbossar el poder de la
paraula poder, tot articular-la amb nocions properes com domini, autoritat, individu, persona, societat, comunitat, i
altres que configuren el discurs polític. L’ús inadequat d’aquests termes ens
indueix sovint a distorsionar la imatge del polític.
Així,
a partir de l’article de Mounier “Anarchie et personalisme” (1937) recordem com
la distinció individu i societat prové d’un pensament liberal
burgès que presenta aquestes dues nocions com a pols contraposats, mentre que
la proposta de Mounier d’articular la dicotomia entre persona i comunitat
mostra la complementarietat entre ambdós conceptes. Un risc similar es troba en
la identificació entre poder i domini. El poder, en efecte (com mostra
la lectura conjunta de Ricoeur amb Arendt) s’afebleix quan ha de sostenir-se en
la violència. Les obres dels esmentats autors juntament amb la de Castoriadis,
desenvolupades després de l’experiència dels totalitarismes nascuts els anys 30
ens recorden que quan actua el poder de veritat, no hi ha domini. L’ideal de
democràcia grega, reivindicat per Rousseau, indica que la llibertat de cadascú
només és possible dins de la col·lectivitat. La democràcia no pot eliminar el
conflicte, al contrari, ha de cercar els instruments adequats per gestionar-lo.
Aquí està la mancança explicativa que Castoriadis denuncia en el marxisme que,
veient superat el problema de l’explotació econòmica, suposava el final de tota
rivalitat. La política constitueix, així, una esfera autònoma irreductible a
l’economia.
Ricoeur
en “Les aventures de l’état et la tache des chrétiens” indica els avantatges i
els inconvenients que presenten les institucions de l’Estat: aporten un ordre i
una estabilitat que fan possible la discussió pública; però, al mateix temps,
poden posar-se al servei de la tirania, raó per la qual —com propugnen els
liberals— el seu poder ha de ser limitat i controlat pels ciutadans. Les
propostes de Ricoeur encaixen amb les d’Arendt qui a Sobre la revolució (1963) i a Sobre
la violència (1969) afirmava que el poder de la comunitat es troba en la
fundació d’institucions. El problema que
roman obert és com poder estar segurs que les institucions democràtiques
reflecteixen adequadament la voluntat general i es troben al servei de la
felicitat humana.
Finalment,
a través de la contraposició amb Què és
la democràcia d’Alain Touraine, el dr. Mas va introduir la qüestió de
l’educació. No es poden fer persones com qui fabrica objectes. Cadascú és ell
mateix, ipse, i no una reproducció
mecànica d’un model humà sempre igual, idem.
(De fet, idem i ipse són dos mots que usa Ricoeur i que són correlatius i
recíprocs, no oposats: el primer reflecteix la identitat del si mateix, que és
subjecte encarnat, i el segon el “compromís ontològic” del “qui” relatiu al “si
mateix”). Per això la identitat humana és narrativa, perquè el sentit de les
accions es reconstrueix a posteriori
tot cercant el sentit d’aquelles accions lliures que s’havien pres; i de manera
similar succeeix en l’àmbit de la història.
A partir de
les intervencions del públic amb què va acabar l’acte es va posar clarament de
manifest la diferència del plantejament democràtic de Ricoeur, a favor de la
crítica i de la utopia per millorar el sistema, davant del pretès realisme de caire resignat que alguns
veuen representat en els altres dos autors de qui tractarà el cicle “Poder(s)”:
Maquiavel i Foucault.
Ricard
Gómez i Ventura
19
d’octubre de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada