(Ateneu Barcelonès, 8 de novembre de 2014)
Estava previst que la tercera sessió del cicle sobre actualitat de la biopolítica es desenvolupés a càrrec de Sergi Mas i Leonardo Franceschini, ambdós investigadors del Grup Internacional de Recerca “Cultura, Història i Estat” (GIRCHE). Però a causa d’una indisposició del professor Franceschini (autor de Decolonizzare la cultura. Razza, sapere e potere: genealogie e resistenze. Verona: Ombre Corte, 2013) només va poder parlar el doctor Mas. El conferenciant, presentat per Albert Llorca, va dissertar sobre la gènesi i desenvolupament del concepte de biopolítica en les publicacions i els cursos de Michel Foucault, tot relacionant-los amb autors que en l’actualitat treballen aquests problemes.
En primer lloc, va remarcar el decalatge entre producció i la recepció de l’obra de l’últim Foucault; en efecte, mentre els seus llibres dels anys 60 i 70 eren traduïts i coneguts internacionalment, el seu treball al College de France sobre la noció de biopolítica a partir del curs de 1976 Cal defensar la societat (traducció catalana: Editorial Proteus, Barcelona, 2012) era pràcticament desconegut lluny de París, ja que van ser publicats amb posterioritat (el curs abans citat i els altres cursos entre 1976 i 1984 estan essent traduïts al castellà per editorial Akal). El resultat ha estat que la gran eclosió d’estudis sobre l’última producció de Foucault s’ha donat a partir dels anys 90.
L’originalitat foucaultiana, a parer de Mas, rau a pensar el poder d’una manera alternativa a la visió jurídica del poder (pròpia del liberalisme) i a la visió economicista (més aviat marxista); tot evitant centrar-se en la sobirania i definint-lo a partir de relacions i fluxos que s’estenen per tot el cos social. Aquest canvi de perspectiva (del qual òbviament hi ha importants precedents com els estudis sobre la personalitat autoritària de Horkheimer i Adorno) ha estat instaurat de manera poc contestada en el món acadèmic a partir de la recepció de Foucault, quan el poder s’ha pensat en termes positius en tant que és una potència i també una resistència. Mas ha mostrat com aquesta nova mirada es pot trobar en la historiografia europea sobre el poder, especialment a Gran Bretanya i a França.
Un segon element foucaultià original ha estat mostrar com en comptes de parlar de govern i d’obediència, a partir del segle XVII, els intents per controlar la població van cristal•litzar en la proposta del govern d’un mateix i el consegüent autocontrol, per al qual no semblaven estar preparats ni les classes pobres ni els països subdesenvolupats i colonitzats. L’aparició de l’estadística i de la noció d’opinió pública serveixen per acabar de dibuixar el perfil dels nous règims neoliberals. Respecte d'això, Mas va recordar les dificultats que el control estadístic de la població troba en les perifèries del sistema. Finalment, a propòsit de l’obra de Gilles Deleuze i de Nicholas Rose, es va parlar de la vessant psicològica dels canvis biopolítics. En resposta a les intervencions del públic, Mas va recordar a partir d’exemples actuals que l’alternativa al procés (aparentment imparable) d’individualització és la solidaritat i l’empoderament.
Ricard Gómez i Ventura
Novembre de 2014
