ESPAI I TEMPS BIOPOLÍTICS

“Espai i temps biopolítics”

Pol Capdevila i Gabriel Lemkow

(Ateneu Barcelonès, 25 d’octubre de 2014)

La segona sessió del cicle “Actualitat de la biopolítica”, a càrrec dels professors Pol Capdevila (UPF) i Gabriel Lemkow (UCC-FUB), ha tractat sobre l’espai i el temps vistos des de la biopolítica.

El professor Pol Capdevila ha dissertat sobre el temps en l’administració de la vida dels cossos a partir de la invenció del rellotge mecànic el segle XIV, un dispositiu que ha generat, no únicament canvis en la forma de vida, sinó fins i tot una cultura del rellotge que ha servit per produir imatges per a entendre la naturalesa i també a nosaltres mateixos tant a nivell social com personal. El rellotge mecànic, en efecte, ha irromput com a model de mecanisme racional que respon a unes regles clares de funcionament. Per aquest motiu no és d’estranyar que la concepció de la naturalesa resultant de la revolució científica va trobar en el rellotge una imatge per explicar el funcionament ajustat i regular de l’univers, reforçada per l’aparició del rellotge de pèndol el segle XVII de la mà de Huygens. La metàfora es va estendre fins a la teologia que, des de Nicolau d’Oresme fins a Leibniz, va presentar Déu com el rellotger que dissenya i posa a l’hora aquell gran mecanisme que és l’univers. El rellotge idealitza, a més, valors socials com la racionalitat i centralització del poder, així com l’autoritat. Curiosament, a Anglaterra el rellotge no va reeixir com a imatge per representar el món polític i natural. En canvi, la màquina de vapor –exemple de màquina autoregulada– va aparèixer com a paradigma del comportament social; com es pot observar en la referència d’Adam Smith a “la mà invisible” que regula els mercats.

El professor Gabriel Lemkow, per  la seva banda, va tractar la qüestió de l’espai des de la perspectiva de la sospita. Espai i temps no són, com de vegades sembla, coordenades pures, sinó eines biopolítiques que, al darrere, oculten interessos per tal de controlar microfísicament la nostra quotidianitat, tot marcant què es pot fer i què no s’ha de fer en cada lloc determinat. Les actuacions d’alguns artistes com Tony Martelli a les instal•lacions de Bodies in Urban Space —recorda Lemkow— posen de manifest aquestes normes implícites sobre les actuacions permeses en espais públics. L’espai crea en nosaltres una sensació de normalitat que canalitza els nostres comportaments, dóna ordre i ofereix seguretat; tot això es veu capgirat quan l’estranyesa i el desordre s’apoderen de l’espai públic i trobem allò que no esperàvem.

A més dels espais pròpiament dits, Lemkow para atenció a aquells llocs que serveixen per passar d’un espai a un altre; es tracta de llocs incòmodes que volem traspassar el més ràpid possible per tal d’arribar a un lloc concret que ofereixi seguretat. Aquests espais (portes, passadissos, escales, ascensors, aeroports, estacions, etc.) Lemkow proposa anomenar-los interespais, i els reivindica, així com també el temps d’espera i de desplaçament que cada cop està més mal considerat, i vist com una “pèrdua de temps”, quan, en canvi, és el moment adequat per a l’aprenentatge. Igualment, Lemkow també convida a “centrifugar la mirada” cap allà on el poder no vol que hi mirem (els dispositius de control). La sessió va acabar amb una reflexió sobre l’ús dels dispositius de comunicació mòbils pels quals el públic va mostrar interès en les seves intervencions. 

Dispositius que, a parer de Capdevila, conviden a redefinir la subjectivitat en l’espai públic (obert a l’altre) i el privat.

Ricard Gómez i Ventura

Octubre 2014