Així com la “mort de Déu” popularitzada pel filòsof Friedrich Nietzsche és una metàfora suggestiva però que no s’ha de prendre al peu de la lletra, també es pot interpretar de moltes maneres la “revanche de Dieu” famosa a partir del llibre homònim del politòleg Gilles Kepel.
De fet i en molts aspectes, totes dues metàfores tenen més a veure amb els humans i les seves societats o cultures que no pròpiament amb la divinitat. Com deia Nietzsche, és la humanitat la que ha “matat” o ha deixat morir en si mateixa la religiositat i la presència de Déu. Ho ha fet en un moment molt concret del seu desenvolupament històric –insisteix Nietzsche- i d’acord amb tendències humanes, res més que humanes.
Les dues metàfores remeten a complexos processos socials de llarga duració més que no a cap presumpte esdeveniment més o menys puntual. Per això, tant en un cas com en l’altre, és molt difícil destacar un o uns pocs “protagonistes”. No obstant això, expressen també la perspectiva d’un moment històric donat on –amb escàndol i sorpresa- hom va prendre consciència que, inclús en coses tant universals i constants en la humanitat com l’esperit religiós, s’hi poden constatar canvis disruptius força profunds.
La metàfora de la “mort de Déu” prenia nota de llargs processos com la modernització que impulsaven (Max Weber) la progressiva secularització de les societats. Inclús Karl Marx, considerant la religió “el opi del poble”, volia eliminar o minimitzar radicalment la presència històrica, constant i hegemònica de les religions, les esglésies, els dogmes i els sacerdots en la vida social, política i en la mentalitat de la gent. Així, després de segles de batalles al voltant de la religió amb relatiu èxit i molta violència, moviments moderns com p.e. els filòsofs de la sospita, el marxisme, el laïcisme liberal però també el mode de vida modern i l’afany consumista... semblaven aconseguir la fi de la religió, almenys com a element públic i polític de gran impacte.
Ara bé, llavors es va produir un gir històric sorprenent que exemplifica l'impressionant contrast de les dues metàfores escollides. La “mort de Déu” -anunciada per alguns durant els darrers 500 anys d’Edat moderna- contrasta amb la “revenja de Déu” proclamada en les darreres dècades. Per a sorpresa i escàndol de tothom –laics i creients- les dues metàfores s’oposen tan radicalment com els dos moments històrics a què fan referència.
Durant segles, uns proclamen que la societat i la població són immerses en un procés de secularització tan llarg i profund com mancat de tota possibilitat de retorn! Però fa només unes dècades, altres proclamen –precisament quan la religió semblava totalment foragitada de la política- el seu retorn triomfant i inclús “venjatiu”.
Certament sorprèn que, en un procés força paral.lel a la fi de les ideologies (Daniel Bell), en l’actualidad gran part de la humanitat mostra un renovat impacte de la religió alhora que –paradoxalment?- disminueix la seva ideologització. Com destaquen analistes com Gilles Kepel o Samuel Huntington sobretot a partir de la dècada de 1970 l’impacte de la religió (especialment dels tres grans monoteismes: cristianisme, judaisme i l’islam) en les societats i en els conflictes polítics es torna a mostrar enormement important i digne de ser pensat.
Això és el que vol fer l’associació filosòfica Liceu Maragall durant el curs 2017-18 en la seva seu habitual de l’Ateneu Barcelonès. Vol estudiar un tema tan clàssic i perenne com la importància de la religió per a la humanitat des d’una perspectiva radicalment contemporània i de filosofia del present.
Vol analitzar les causes i conseqüències del retorn del religiós en la vida política, social i cultural de la humanitat precisament en plenes turboglobalització neoliberal, l’anomenada “societat del coneixement” i l’explosió de les tecnologies de la informació i la comunicació. En definitiva, vol pensar radicalment el nostre present que sembla moure’s de forma inquietant i conflictiva entre “la mort” i la “revenja de Déu”.
Font:
