Translate

dimarts, 15 de setembre de 2015

TRANSFORMACIONS ACTUALS DE LA POLÍTICA



“TRANSFORMACIONS ACTUALS DE LA POLÍTICA”
Laura Llevadot i Yanko Moyano
(Ateneu Barcelonès, 25 d’abril de 2015)

La sessió d’abril del cicle sobre “Ètica en el món contemporani” ha estat una doble presentació a càrrec de Laura Llevadot (professora de filosofia de la UB) i Yanko Moyano (investigador Open-Phi, UB) sobre l’actualitat de la política.

Va començar el professor Yanko Moyano, parlant de la crisi de representació de la política contemporània. Per abordar un tema tan extens, va recordar que en parlar de representació es parla tant de què consideren els ciutadans que és la política com del que hauria de ser. Aquesta dualitat pot servir per explicar la desafecció vers la política per part dels ciutadans; desafecció que al seu parer no es pot resoldre apel·lant a models tradicionals propis de la il·lustració i dels partits d’avantguarda, ni als clàssics (com Plató o Aristòtil), perquè la política contemporània es desenvolupa en un altre marc diferent allunyat dels essencialismes. Per desenvolupar el seu punt de vista, el professor Moyano va fer referència al llibre d’Emilio Laclau, La razón populista (Buenos Aires, FCE, 2005), en què la política es presenta com una acció, una performance discursiva, més que com a ideologia. Fer discursos és fer política, de maner que no hi pot haver discurs fals ja que el subjecte polític es defineix pel discurs (i no a l'inrevés). El subjecte polític és, així, un referent buit que es pot determinar per un nou sistema de significació, un nou llenguatge que redefineixi les relacions entre el present i la totalitat; per exemple, la nova paraula “casta” recol·loca els actors polítics en un nou escenari.

La professora Laura Llevadot, per la seva banda, va situar la crisi de la política moderna dins de les contradiccions que es presenten entre l’Estat de Dret i l’Estat-Nació. En efecte, quan han entrat en crisi les institucions tradicionals de l’Estat vinculades a la democràcia representativa (els parlaments, els partits polítics…); la impugnació d’aquesta democràcia representativa es fa en nom de la Nació, amb una retòrica sobre la pàtria i la identitat. Així, moviments com Syriza o Podemos aixequen la seva bandera contra l’imperialisme capitalista, la Unió Europea, en nom de la Nació que volen defensar.

Aquesta és la situació pròpia del pensament polític postfundacional , que és reivindicat per forces i moviments que pretenen situar-se en un moment previ a les institucions democràtiques representatives, a les quals acusen d’excloure aquelles reivindicacions que no troben lloc en el joc institucional. La demanda de més democràcia (Laclau, Rancière…) desborda l’Estat de Dret i construeix una identitat que dóna lloc a un nou subjecte polític. La professora Llevadot va recomanar aquí el llibre de Judith Butler i Gayatri C. Spivak, ¿Quién le canta al Estado Nación? (Paidós, 2007), en què es mostren les contradiccions que l’Estat no pot acceptar per tal de poder-se mantenir; com les referides a la llibertat i la igualtat que van més enllà de les articulacions vigents.

La Nació que s’aixeca contra un Estat, entès com conjunt d’institucions que no són prou representatives, acaba exigint, així, la construcció d’un nou Estat, el qual en excloure la heterogeneïtat genera una identitat. I tot Estat inevitablement genera espais de desprotecció fora dels seus límits (els estrangers).

Ricard Gómez i Ventura

Abril 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada