FUTUR DEL NACIONALISME I DE L’ESTAT-NACIÓ

“FUTUR DEL NACIONALISME I DE L’ESTAT-NACIÓ”

Gonçal Mayos i Joaquim Capdevila

(Ateneu Barcelonès, 19 de setembre de 2015)

El cicle del Liceu Maragall del curs 2015/16 tracta sobre Crisi i futur incert. La primera sessió ha estat a càrrec de Gonçal Mayos (president del Liceu Maragall i professor de filosofia a la Universitat de Barcelona) i Joaquim Capdevila (professor d’història a la Universitat de Lleida).

En començar, es va presentar el llibre coeditat pel professor J. Capdevila que compta també amb la col·laboració del professor G. Mayos: Imaginaris nacionals moderns. Segles XVIII-XXI, J. Capdevila, M. Lladonosa i J. Soto (Eds.), Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2015.

El professor Joaquim Capdevila, en la seva exposició, va situar la crisi de l’estat-nació en el context més ampli d’un conjunt relacionat de crisis que a partir dels anys 50/60 han anat sacsejant la societat occidental. Així, es pot parlar de la crisi de les ideologies polítiques, les identitats fonamentals de la modernitat, la ciutadania, la classe social, les edats de la vida, etc. La discutida postmodernitat o modernitat avançada es caracteritza per un seguit de trets que inevitablement han afectat en la idea de nació. Capdevila va destacar la implosió de l’individualisme (G. Lipovetsky, La era del vacío, Anagrama) com un dels factors que han contribuït a donar lloc a unes identitats cada cop més fragmentàries, febles, personalitzades i també líquides (Z. Bauman, Modernidad líquida, FCE). Identitats que encara han resultat més afeblides pels processos de globalització cada cop més intensos.

Com a resposta a aquesta situació, Capdevila destaca dues reaccions de caràcter emergent:  l’individualisme i el resorgiment de l’etnos, totes dues bastant difícilment  compatibles. Després d’analitzar amb més detall aquestes dues reaccions, Capdevila va acabar la seva presentació tot presentant un nou model de nació que hauria d’assegurar una identitat oberta a les interaccions amb altres pobles, respectar els ideals de la Il·lustració i ser compatible amb l’individualisme modern.

El professor Gonçal Mayos, en la seva ponència va recordar els tres punts de coagulació de l’Estat-nació modern: el monarca, el parlament i la llengua i la cultura. Tots tres estan al darrera de la creació dels grans estats-nació moderns occidentals . I a partir d’ells es van generar una sèrie d’institucions que aparentment portaven lligat l’adjectiu “nacional” al costat de manera “natural”, fins que en els darrers temps s’ha comprovat com a partir dels processos de globalització han perdut el seu sentit “nacional”. Es va referir a: el mercat, l’exèrcit, la ciutadania, el dret, l’escola, la cultura, la llengua, la moneda, la banca, el deute públic, etc. Aquestes institucions han perdut el seu caràcter exclusivament nacional, en un grau diferent, per donar lloc a noves institucions transnacionals.

La pregunta que sorgeix és si, com afirma Kerichi Ohmae (El fin del Estado Nación, Ed. Andrés Bello, Santiago de Chile, 1997) l’Estat és ja una institució caduca i obsoleta; o bé si com afirma Saskia Sassen (Nuevas geopolíticas. Territorio, autoridad y derechos, Barcelona: Breus CCCB, 2012) l’Estat encara té una funció a complir. El professor Mayos es va decantar per la segona opció, tot argumentant fonamentalment que la funció bàsica de l’Estat és oferir garanties i seguretat als seus ciutadans. Tal Estat, clarament, ha de estar més compromès amb el benestar dels ciutadans, per la qual cosa ha de resultar més àgil i eficaç que els Estats actuals.

Ricard Gómez-Ventura

Setembre 2015

CURS 2015/16 "CRISI I FUTUR INCERT"

Iniciem un nou curs  2015/16 sobre  “CRISI I FUTUR INCERT” .

Més enllà de la crisi econòmica, actualment vivim crisis socials, polítiques, existencials, cosmovisionals, macrofilosòfiques... 

Per això el futur apareix amb una enorme incertesa i cal que ens preguntem: de quines causes i conseqüències no en som encara prou conscients? 

Què podem fer-hi i quines possibilitats reals tenim obertes? 

Cap a on ens portarà el temps de decisió que acompanya les crisis?

CONSEQÜÈNCIES ÈTIQUES DE LA RELACIÓ MENT-COS

“CONSEQÜÈNCIES ÈTIQUES DE LA RELACIÓ MENT-COS”

Domingo Cabezas i Mayte Duarte

(Ateneu Barcelonès, 23 de maig de 2015)

La darrera sessió del curs al Liceu Margall sobre “Ètica en el món contemporani” ha afrontat la difícil relació entre ment i cos, a partir de dues ponències a càrrec del professor de filosofia Domingo Cabezas i de Mayte Duarte, investigadora i secretària del Liceu Maragall.

En la seva intervenció, el professor Domingo Cabezas, va voler establir un punt de vista actual sobre la relació entre ment i cos, que, d’una banda, evités la càrrega metafísica del cartesianisme que identifica la ment amb l’ànima, i, d'altra banda, la reducció de la ment al cervell. Va mostrar-se favorable a una distinció clara entre allò mental i allò cerebral, tot remarcant que el cervell, que és un òrgan material, pot pensar. Això tanmateix no implica que les lleis físiques referides al cervell puguin ser aplicades als estats mentals; com proposa el monisme anòmal defensat per D. Davidson.

Mayte Duarte, per la seva banda, ha presentat una relació de com han evolucionat les neurociències, la neuroètica i altres sabers el nom dels quals comença amb l’expressió “neuro-”; expressió que va començar a emprar-se a partir de l’any 2002, fins a esdevenir una moda. Pel que fa a les neurociències, ens va recordar la crítica que sovint se’ls ha fet de tractar el cervell humà com a un sistema aliè a la persona; fins al punt que tot millorament del funcionament cerebral mitjançant la tecnologia s’accepta acríticament. D’aquí que s’hagi arribat a identificar el cervell d’una persona com un dispositiu computacional, de tal manera que —a partir d’aquesta perspectiva— no sembla una bestiesa parlar de “penjar” el contingut d’una ment en un dispositiu informàtic.

A continuació, va oferir un extens llistat de les diverses tècniques de millorament dels diferents aspectes del comportament humà (la reproducció, la percepció, la memòria, l’alimentació…) a través de diferents tipus de productes i implants; tot indicant vessants positives i altres de més discutibles. El millorament humà, pel que fa a la salut i al benestar general de l’ésser humà, sembla indiscutible; però quan el millorament es vol assimilar a l’assoliment de la felicitat comencen a aparèixer qüestions de valor. Això es va il·lustrar amb molts d’aquests interrogants ètics, com ara: les conseqüències secundàries que podrien comportar algunes formes d’aparent “millora”, l’escurçament o allargament de l’esperança de vida, la desigualtat que aquestes tècniques poden introduir en la població menys afavorida econòmicament, les conseqüències ecològiques o polítiques que se’n deriven, etc. Amb les preguntes obertes “què vol dir millorar?” i “quins límits es poden establir?”, la professora Duarte va acabar la seva intervenció i va començar un  intens debat sobre aquests problemes.

 Ricard Gómez i Ventura

Maig 2015

TRANSFORMACIONS ACTUALS DE LA POLÍTICA

“TRANSFORMACIONS ACTUALS DE LA POLÍTICA”

Laura Llevadot i Yanko Moyano

(Ateneu Barcelonès, 25 d’abril de 2015)

La sessió d’abril del cicle sobre “Ètica en el món contemporani” ha estat una doble presentació a càrrec de Laura Llevadot (professora de filosofia de la UB) i Yanko Moyano (investigador Open-Phi, UB) sobre l’actualitat de la política.

Va començar el professor Yanko Moyano, parlant de la crisi de representació de la política contemporània. Per abordar un tema tan extens, va recordar que en parlar de representació es parla tant de què consideren els ciutadans que és la política com del que hauria de ser. Aquesta dualitat pot servir per explicar la desafecció vers la política per part dels ciutadans; desafecció que al seu parer no es pot resoldre apel·lant a models tradicionals propis de la il·lustració i dels partits d’avantguarda, ni als clàssics (com Plató o Aristòtil), perquè la política contemporània es desenvolupa en un altre marc diferent allunyat dels essencialismes. Per desenvolupar el seu punt de vista, el professor Moyano va fer referència al llibre d’Emilio Laclau, La razón populista (Buenos Aires, FCE, 2005), en què la política es presenta com una acció, una performance discursiva, més que com a ideologia. Fer discursos és fer política, de maner que no hi pot haver discurs fals ja que el subjecte polític es defineix pel discurs (i no a l'inrevés). El subjecte polític és, així, un referent buit que es pot determinar per un nou sistema de significació, un nou llenguatge que redefineixi les relacions entre el present i la totalitat; per exemple, la nova paraula “casta” recol·loca els actors polítics en un nou escenari.

La professora Laura Llevadot, per la seva banda, va situar la crisi de la política moderna dins de les contradiccions que es presenten entre l’Estat de Dret i l’Estat-Nació. En efecte, quan han entrat en crisi les institucions tradicionals de l’Estat vinculades a la democràcia representativa (els parlaments, els partits polítics…); la impugnació d’aquesta democràcia representativa es fa en nom de la Nació, amb una retòrica sobre la pàtria i la identitat. Així, moviments com Syriza o Podemos aixequen la seva bandera contra l’imperialisme capitalista, la Unió Europea, en nom de la Nació que volen defensar.

Aquesta és la situació pròpia del pensament polític postfundacional , que és reivindicat per forces i moviments que pretenen situar-se en un moment previ a les institucions democràtiques representatives, a les quals acusen d’excloure aquelles reivindicacions que no troben lloc en el joc institucional. La demanda de més democràcia (Laclau, Rancière…) desborda l’Estat de Dret i construeix una identitat que dóna lloc a un nou subjecte polític. La professora Llevadot va recomanar aquí el llibre de Judith Butler i Gayatri C. Spivak, ¿Quién le canta al Estado Nación? (Paidós, 2007), en què es mostren les contradiccions que l’Estat no pot acceptar per tal de poder-se mantenir; com les referides a la llibertat i la igualtat que van més enllà de les articulacions vigents.

La Nació que s’aixeca contra un Estat, entès com conjunt d’institucions que no són prou representatives, acaba exigint, així, la construcció d’un nou Estat, el qual en excloure la heterogeneïtat genera una identitat. I tot Estat inevitablement genera espais de desprotecció fora dels seus límits (els estrangers).

Ricard Gómez i Ventura

Abril 2015

RECONFIGURACIONS ACTUALS I PERENNITAT DE L’ÈTICA

“RECONFIGURACIONS ACTUALS I PERENNITAT DE L’ÈTICA”

Margarita Mauri i Carles José i Mestre

(Ateneu Barcelonès, 21 de març de 2015)

La sessió de març del cicle sobre “Ètica en el món contemporani” ha estat a càrrec de Margarita Mauri i Carles José i Mestre, ambdós professors d’ètica a la facultat de Filosofia de la U.B., que han mostrat la complexa situació actual de la filosofia pràctica (ètica i filosofia política), tot preguntant què hi ha de perenne en aquesta visió, què es pot recuperar del passat i, naturalment, què hi ha de nou. 

L’exposició de Margarita Mauri va oferir un útil mapa per situar autors i corrents que s’han desenvolupat en el pensament ètic del segle XX destacant d’entrada la distinció entre les ètiques dels béns, d’origen aristotèlic i interessades en la virtut com a caràcter moral adquirit, i les ètiques de la norma, d’arrel kantiana i preocupades fonamentalment pel deure. A aquestes ètiques s’afegeixen la tradició de l’utilitarisme, l’intuïcionisme del sentit comú, i l’emotivisme, entre altres. El paper que es pot atorgar a la prudència, la contraposició entre objectivisme i relativisme són alguns dels problemes plantejats en la contraposició entre els diferents corrents. La professora Mauri va destacar el paper que ha tingut l’article de la filòsofa Elisabeth M. Anscombe, “Modern Moral Philosophy” (Philosophy, 33, nº 124, 1958), perquè va canviar el plantejament de la filosofia moral fins al moment.

Ens va recomanar també la lectura del llibre de Robert Audi, Valor moral y diversidad humana (Avarigani Editores, 2013), perquè planteja un seguit de reptes que ha d’afrontar l’ètica; com la relació entre allò moralment lícit i allò tècnicament possible (per exemple, la clonació), les relacions interculturals dins d’una mateixa societat, els perills de l’autocomplaença i de considerar que tot allò propi és el millor, la necessitats de models d’excel·lència, o el paper que han de tenir els mitjans de comunicació.

El professor Carles José Mestre va fer un resum dels principals moviments de la filosofia política occidental a partir dels anys 90. Va destacar el debat entre el liberalisme i el comunitarisme, vinculat amb el neoaristotelisme gràcies a figures com A. McIntyre i C. Taylor. D’aquest debat va subratllar una idea de Taylor: tot i les insuficiències del liberalisme, queda clar que l’individualisme ha arribat a les nostres societats per romandre-hi. A més dels esmentats moviments, va parlar del republicanisme, representat per Philipe Petit i de l’agonisme, defensat per Chantal Mouffe. Del republicanisme va destacar la defensa que fa de la intervenció de l’Estat en la vida col·lectiva a favor d’una idea de virtut pública , mentre que de l’agonisme de Mouffe va recollir el reconeixement de la impossibilitat d’assolir aquella situació ideal d’harmonia i “pau perpètua” que cerca el liberalisme; i també la necessitat d’acceptar la diversitat i contradicció d’opinions que han de recollir les institucions democràtiques.

A més dels esmentats moviments, el professor Carles José Mestre, va destacar l’aparició del que ell va anomenar “pensament impolític contemporani” que refusa els grans escenaris de l’acció política, com l’Estat. Tot i que hi ha antecedents històrics importants com Altusius, enfrontat a Bodin, tot defensant la viabilitat d’un grup harmònic de persones que es desenvolupa sense l’acció organitzadora de l’Estat; la idea ha estat plantejada més actualment per John Holloway en Change the World without Taking Power (2002) i a Espanya per Carlos Taibo (www.carlostaibo.com) 

La discussió final va començar amb una reflexió sobre les diferents visions de l’ésser humà que impliquen els diversos moviments ètics i polítics esmentats, que compliquen encara més el panorama. Com va dir la professora Mauri a propòsit dels drets humans, és més fàcil posar-se d’acord en el què que en el per què.

Ricard Gómez i Ventura

Març 2015