LICEU JOAN MARAGALL DE FILOSOFIA:
Centenari del naixement de Paul Ricoeur (1913-2013)
Un record i homenatge al seu pensament i a la seva persona
Recentment s’ha complert el centenari del naixement de Paul Ricoeur, una de les figures emblemàtiques del pensament europeu amb vocació universal. Ha estat per a moltes generacions punt de referència i orientació intel·lectual i vital d’un valor impagable. Aquells que li devem bona part del nostre bagatge filosòfic tenim l’obligació i alhora el goig de recordar i valorar la seva obra, com una de les grans contribucions dels últims setanta anys al pensament i actitud personalista en el context de la filosofia d’abast mundial. En farem, aleshores, una recensió aproximativa.
Paul Ricoeur nasqué a Valence, ciutat del sud-est de França propera a Grenoble, on havia nascut el qui fou gran amic seu Emmanuel Mounier, vuit anys més gran que ell, i amb qui es coneixerien ja grans, tot just acabada la guerra. Les influencies filosòfiques contemporànies que pesen sobre la se va complexa obra són diverses, començant per l’existencialisme de Gabriel Marcel i de Karl Jaspers –a qui li dedica un extens llibre fet en col·laboració amb Michel Dufrenne-, la fenomenologia de Husserl, l’espiritualisme de Jean Nabert,a més de la influència, no tant teòrica, com pràctica i vital de Mounier, de qui dirà que l’atreia més la seva persona que la seva obra filosòfica. A banda d’aquests autors, en la “primer línia” de influència en el seu pensament, Ricoeur coneix a fons la tradició filosòfica, des de Plató i Aristòtil, fins a la modernitat; sentint-se especialment sensible a pensadors com Kant, Hegel: no en va, en una gruixuda autobiografia intel·lectual, s’autodefinirà com “un postkantià i posthegelià, passat per Husserl i Nabert”. Tot i així, l’ampla sensibilitat de Ricoeur el fa molt receptiu a formes de pensar allunyades de la seva, com ara la psicoanàlisi – l’any 1965 dedica a Freud un llibre de cinc-centes pàgines “De la interprétation. Essai sur Freud” -, el pensament crític marxista, el pensament filosòfic polític humanista –Eric Weil, Pierre Rossanvalon, Gauchet...-, sense oblidar l’etapa nord-americana en la que coneix pensadors analítics –Richard Taylor, Elisabeth Anscome i altres- que acull en la seva enorme capacitat sintetitzadora i sobre els quals escriu diversos treballs en la dècada dels setanta del segle XX –és emblemàtic d’aquest període el “Discurs de l’Acció”.
Fent un ràpid seguiment de la seva ruta filosòfica, cal partir de la primerenca influència que Gabriel Marcel exerceix sobre ell: en el sentit ontològic de l’existència corporalitzada, des de la qual contemplarà les possibilitats fonamentals de l’home i que ell desxifrarà a través de la fenomenologia husserliana, que estudiarà amb fruïció a Alemanya en els convulsionants anys trenta. És així que s’anirà sedimentant el que serà la seva Eidètica de la Voluntat o fenomenologia pràctica, que és una aportació original de Ricoeur.
La consciència de la subjectivitat humana, en la seva vessant pràctica, constituirà la primera nomenclatura de l’esmentada “existència corporal”. El descobriment d’aquesta consciència com a constatació de tal existència corporal, encarnada, constitueix el punt de partença de la filosofia de Paul Ricoeur. I tal consciència exhibeix la necessitat d’afrontar un diàleg, no exempt de conflictes –serà el que ell denominarà “conflicte hermenèutic”- amb interpretacions objectivadores –“reduccionistes”- i/ o simbòliques de diferents registres: psicològic, lingüístic, sociocultural, històrico-polític. Tal necessitat o exigència que el pensador s’autoimposa constituirà l’eix central de la diversa –i, a vegades, aparentment dispersa- aportació ricoeuriana.
Aquesta feixuga línia de pensament –ell en dirà de la “via llarga”- posa en relleu diferents nivells que la consciència humana utilitza en la seva tasca reflexiva: nivells que parlen de la complexitat i foscor que la consciència descobreix dins de si. Aquesta no és identitat amb si mateix: la seva constitució essencial –eidètica- ens parla del bagatge involuntari corporal –el caràcter, l’inconscient i la vida- que configura la consciència de subjectivitat humana. Heus aquí, paradoxalment, l’enigma antropològic: la consciència revela en la seva pròpia estructura l’obertura a “allò amagat”, la seva constitutiva condicionalitat, o, si es vol dir, l’absència de plena identitat o coincidència amb si mateixa, com, per exemple, Descartes proposava. Heus aquí perquè Ricoeur parlarà -muntat el seu pensament sobre aquesta estructura de la consciència volitiva fonamental eidèticament descrita i oberta a motius, poders i necessitats- d’allò que ell en dirà “llenguatge de la confessió” dins de l’experiència “empírica” de la voluntat humana, que és una clau de llenguatge indirecte i simbòlic que interpreta precisament aquella condicionalitat humana en els termes de símbols mítics, com el de “caiguda” de l’home, de la ceguesa, del desterrament que troba en les tradicions culturals semítica i grega; però també usa els termes dels símbols “primaris”de la culpabilitat, la taca i el pecat. A on ens condueix aquest llenguatge indirecte? A mostrar aquesta indigència que la consciència pràctica “empírica” observa dins de si: a mostrar la culpabilitat humana, que és reflex antropològic de la fragilitat –o “fallibilitat”- que sembla ser part constituent de la condició humana. La culpabilitat, en efecte, no és sinó aquesta consciència del mal que es gesta dins de la fallibilitat humana, per la qual tal culpabilitat apareix en forma de desproporció entre el que l’home vol i no fa, o entre el que no vol i fa. S’inicia així la ruta del seu posterior i laboriós discurs filosòfico-hermenèutic.
Sens dubte, en aquestes anàlisis sobre la voluntat humana, tant eidètica com empírica, Ricoeur aporta seu punt de vista a la sensibilitat i preocupació protestant –ell era hugonot-, que apunta sempre a aprofundir en el paper de la subjectivitat humana a fi de conèixer-se a si mateixa, en tant que ésser no acabat, sinó obert i “narratiu”. És per això, que Ricoeur no dubtarà en dedicar l’esforç filosòfic a la comprensió, mitjançant el “dia-logos” no exempt de conflictes, de les interpretacions sobre la condició humana; i en aquest sentit l’exercici de la seva hermenèutica no és una tasca plàcida, però sí necessària i efectiva per acostar-se a la realitat radical de l’home. En efecte, la ruta que ha de seguir, segons Ricoeur, és, dins dels pressupòsits de l’estructura eidètica i de l’estructura empírico-simbòlica de la voluntat, la de integrar en una antropologia integral les investigacions de diversos registres simbòlico-culturals –la psicoanàlisi, la fenomenologia de la religió, la teleologia hegeliana del subjecte, l’estructuralisme, el marxisme, la filosofia del llenguatge i la semiologia...-, amb repercussions en terrenys tant heterogenis com el tema de Déu, , la llibertat del subjecte, el sentit de l’existència, el mal, la criminologia, el dret penal, el sentit del perdó, els registres del poder polític i el sentit de la democràcia, la crítica al domini de l’economicisme sobre la vida social... La reflexió filosòfica, doncs, ha d’integrar les aportacions que aporti l’hermenèutica .
D’aquesta manera, la síntesi antropològica que ens proporciona Ricoeur obeeix a una llibertat implícita en la voluntat essencial –eidètica- d’una banda, i a una maldat entesa com a limitació de l’home paradoxalment vinculada a la llibertat; la qual cosa ens deixa la imatge de l’home com a “lloc” de la possibilitat del mal, en termes kantians, ;però no com a origen d’aquest. El camí vers una superació de la condició humana limitada resta així obert: aquest és el camí de la Poètica de la Voluntat, que haurà de fer compatible la llibertat de l’home amb la presència de la Veritat Absoluta o Transcendència, procés al qual el filòsof s’ha acostat dificultosament mitjançant el seu discurs hermenèutico-reflexiu, amb categories com les de la interpretació integral del subjecte humà, del sentit creador del llenguatge, de la història com a oferta per a l’acció compromesa de l’home, del testimoniatge, del sentit de la pertinença a l’Ésser, de l’esperança en la Veritat, de la fidelitat o del perdó.
Albert LLorca
(Article publicat a la Revista Calidoscopi, nº 32, del Institut Emmanuel Mounier de Catalunya)
