Translate

divendres, 14 de febrer de 2014

PODER(s) I SUBJECTIVACIONS. TRENTA ANYS SENSE FOUCAULT




14-12-2013 (11h) 
“Poder(s) i subjectivacions. 
30 anys sense Foucault”. 
Marta Doltra (cat. IES) 
Lluís Roca-Jusmet (cat. IES)


PODER(s) I SUBJECTIVACIONS. TRENTA ANYS SENSE FOUCAULT
(Ateneu Barcelonès, 14 de desembre de 2013)

En complir-se trenta anys de la mort de Michel Foucault (1926-1984), el Liceu Maragall amb la col•laboració de l’Ateneu Barcelonès ha organitzat una doble conferència impartida per Marta Doltra i Lluís Roca-Jusmet, ambdós catedràtics de filosofia d’IES. És innegable actualment que a partir de Foucault, la reflexió sobre el poder s’ha transformat radicalment; hom ja no considera únicament el poder aïllat de l’Estat, i s'ha vist la necessitat de dibuixar el mapa de la complexa xarxa de poders units els uns amb altres, en què el poder de l’Estat és més del conjunt. És característic de Foucault, també, cercar el poder a través d’aquelles paraules i discursos que defineixen i marquen límits; textualisme que ha estat àmpliament compartit.

La primera a prendre la paraula, M. Doltra, va esbossar una panoràmica de l’evolució de l’obra foucaultiana. Aquí el poder no és un element dolent, sinó necessari, que ha de ser exercit de manera racional. Un dels productes d’aquesta racionalització és l’humà entès com a subjecte. Com és sabut, Foucault presenta quatre tipus consecutius de poder: el poder sobirà que disposa de la vida i mort dels súbdits, el poder pastoral que controla les ànimes dels creients, el poder panòptic que intervé sobre el cos de les persones i les sotmet a disciplina; i, finalment, el biopoder que domina tant el cos com la voluntat de les persones, en nom de la normalització.

M. Doltra va acabar la seva intervenció reflexionant sobre el tens diàleg que tingué lloc entre Foucault i Chomsky el 1971 al voltant de la “naturalesa humana” i de la justícia (N. Chomsky – M. Foucault, Naturaleza humana: Justicia versus poder. Buenos Aires, Katz Editores, 2006). Fou un diàleg fallit perquè no es va aconseguir un punt de trobada entre tots dos pensadors. Chomsky argumenta que es pot parlar d’una naturalesa humana comuna i, posteriorment, defensa la desobediència civil entesa com a creativitat davant del poder de les institucions que no obeeixen les seves pròpies lleis ni són coherents amb els seus principis. Foucault, per la seva banda nega qualsevol tipus d’humanitat més enllà de l’adaptació constant a les situacions i, donat que cadascú actua pel seu propi interès i cerca el seu benestar, no hi ha cap mena d’ideal de justícia. 


Lluís Roca-Jusmet, per la seva banda, se centrà en les últimes obres de Foucault a patir de 1976 quan, després de l’exitós viatge als Estats Units, treballava en la Història de la sexualitat i la recuperació d’autors hel•lenístics, feina reflectida en els seus cursos al Collège de France. Tres eixos vertebren la producció del Foucault madur: el saber i la veritat, les relacions de poder, i la constitució del subjecte (com a malalt, delinqüent, boig, a partir de la seva sexualitat…). El punt en comú que troba en Foucault és el qüestionament dels valors universals (justícia, drets humans…); tota lluita té lloc en nom d’algú (com el proletariat) però mai en nom de la totalitat. Aquest és un dels motius de l’allunyament del marxisme que Foucault va protagonitzar, i de l’apropament a certs grups marginals (els presos, els disidents…)

Roca centra la seva atenció en dos conceptes que Foucault recupera dels grecs, “la cura de si” i la parrhesía (llibertat de paraula). A través de la cura de si, el subjecte es construeix a si mateix com si d’una obra d’art es tractés a fi de trobar un estil de viure propi que es pot entendre com una estètica de l’existència. L’apel•lació a la parrhesía, a la llibertat política serveix per entendre el que Foucault no defineix teòricament però sí a través de la pràctica: el dret a parlar, a dir coses interessants i a interpel•lar el poder; el poder, en fi que les minories puguin expressar-se davant del poder normalitzador.

Per aquest motiu, no ha de sorprendre, en aquells mateixos moments, la insistència de Foucault en repensar els ideals de la il•lustració, tot seguint el consell kantià d’atrevir-se a pensar sense tutors, sense llibres, metges o directors de consciència que volen pensar per nosaltres.

Text 
Ricard Gómez i Ventura




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada