MAQUIAVEL: NOVA POLÍTICA?
 |
| Maquiavel |
Pot nàixer una nova
política amb paraules velles? Pot haver profundes revolucions conceptuals i
canvis en els principis més bàsics, usant gairebé les mateixes paraules que
l’entorn menys innovador? Es pot inaugurar una nova política en un tractat
anomenat a “El príncep”?
Vam argumentar que sí a la taula rodona del Liceu Maragall l’Ateneu Barcelonès de la commemoració dels 500 anys de l’escriptura de “El príncep” (a l’Ateneu Barcelonès el 25-1-2014). I en aquest post intentarem desenvolupar-ho.
És sabut que en dues
obres gairebé coetànies, Maquiavel sembla defensar dues formes polítiques
oposades. El Príncep defensa aparentment una monarquia autoritària inclús en la
línia de l’absolutisme. En canvi, en els Discursos sobre la primera dècada de
Tito Livi defensa el republicanisme com la millor –i quasi democràtica- manera
de canalitzar els inevitables conflictes de la vida social, econòmica i
política.
Aparentment El Príncep és
un tractat que aconsella els poderosos per assolir el poder i conservar-ho. Hom
podria pensar que és una espècie de guia sobre el comportament exitós o més
adeqüat, en la línia del llibre El cortesà escrit gairebé coetàniament per
Baltasar Castiglione.
Vist així El Príncep no
sembla massa revolucionari, com tampoc El cortesà. Però cal apuntar que ja la
proliferació d’aquest tipus de llibres indica significatius canvis socials.
Mostren que els poderosos –tradicionals senyors indiscutits- comencen a veure’s
obligats a acceptar consells si volen continuar sent poderosos. En termes d’un
altre italià, Giuseppe Tomasi di Lampedusa: si volen que tot continuï igual,
han de canviar-ho tot profundament.
http://goncalmayossolsona.blogspot.com.es/2014/01/maquiavel-nova-politica.html#more
Sempre m’han atret els autors dels quals hi han detractors i defensors perquè mostren un problema d’interpretació no resolt . Els “maquiavels” I els “antimaquiavels” varen sorgir immediatament després de la mort del florentí i continuen existint.
ResponEliminaEl príncep mostra la forma de governar més útil pel que governa i ho mostra al príncep i als no prínceps, de forma que tothom pot assabentar-se de les formes exitoses que poden utilitzar els governants. Més enriquidores encara són les obres de Maquiavel: Discursos sobre la primera dècada de Titus Livius o L’art de la guerra . En elles mostra com aquestes tàctiques de vegades funcionen i de vegades no i tracta de buscar els motius del diferent resultat. Tot un intent d’explicar les ciències humanes amb lleis, el més ajustades possible, molt abans que autors com Hobbes o Hume volguessin fer quelcom semblant. Les lleis en les ciències de l’home no funcionen com les lleis físiques de forma determinista sinó només de forma probabilística però d’alguna manera són també “lleis”. Finalment si algú vol entendre més Maquiavel pot llegir la seva divertida comèdia La mandràgora en la línia de Bocaccio.
En resum el seu intent de trobar mecanismes uniformes en la història basats en la experiencia i el seu encert en descriure’ls fa que la seva obra sigui vàlida encara actualment perquè observem aquests mecanismes en la nostra política. El significatiu títol de Balladur: Maquiavel en democràcia, la mecànica del poder, aplicat a Nicolas Sarkozy ens presenta els “prínceps “ actuals molt semblants als que descriu el genial florentí.
Marta Doltra