Translate

dissabte, 4 de gener de 2014

“EL PODER DE LA PARAULA A PAUL RICOEUR”

19-10-2013  (11h) 

"Poder(s) de la paraula: Homenatge a Paul Ricoeur en el centenari del seu naixement" 

Taula rodona: 

ALBERT LLORCA

(prof. UAB i vicepresident Liceu Maragall) 

SERGI MAS 

(investigador de GIRCHE) 

Presentació MARTA DOLTRA


Enguany el cicle de conferències “Poder(s) en la societat contemporània” organitzat pel Liceu Joan Maragall amb col·laboració de l’Ateneu Barcelonès s’ha iniciat amb una sessió conjunta a càrrec dels doctors Albert Llorca (professor de sociologia a l’EUTDH de la UAB i vicepresident del Liceu Maragall) i Sergi Mas (membre de GIRCHE-UB); ambdós han reflexionat al voltant del llenguatge i del poder en l’obra del filòsof francès Paul Ricoeur (1913-2005), en el centenari del seu naixement.

El dr. Albert Llorca ha presentat “L’abast del llenguatge com a element de poder en la filosofia pràctica de Paul Ricoeur” on situa la preocupació pel poder dins de la filosofia de la voluntat de l’autor francès. El llenguatge és el mitjà privilegiat a través del qual sortim del nostre caràcter limitat cap a la recerca del sentit de les coses, i és també el mitjà a través del qual es formules aquelles paradoxes de la condició humana que actua a través del cos, es coneix a través del cos però és més que la mera corporalitat.
Ricoeur es distancia de la visió estructuralista del llenguatge com un sistema de signes autoreferenciat, i el pensar des de la perspectiva de l’acció: “l’acte de la parole s’oposa a l’anonimat del sistema” (Le conflit des Interprétations, 1969). Des d’aquí es revela una triple condició lingüística vinculada a la decisió, el pensament i l’actuació en el món. Actuem perquè prèviament hem decidit, cosa que es fa explícita en el llenguatge. A més quan parlem és perquè a través d’aquest acte voluntari en què “algú parla a algú”, volem produir algun efecte, des de la mera comunicació al convenciment per fer alguna cosa o actuar d’una altra manera. El llenguatge és, així, sempre potencialitat que es desplega “d’agent a agent”.
I aquí entrem en el camp de la política. Ricoeur, sempre des d’una perspectiva inequívocament democràtica, contempla les possibilitats i els riscos que implica l’ús públic del llenguatge. Si d’una banda es troba la possibilitat d’arribar a acords i de mantenir consensos sobre creences raonables; no cal oblidar que també hi ha el risc d’un discurs al servei de la mentida i la manipulació que perverteixen l’ús de la llengua al servei de la dominació. Com diu P. Ricoeur en un text comentat durant l’exposició: “El llenguatge polític funciona de la millor manera en les democràcies occidentals modernes com un llenguatge que afronta pretensions rivals i que contribueix a la formació d’una decisió comuna. És, doncs, alhora un llenguatge conflictiu i consensual.” (Lectures I, 1991)

L’exposició del dr. Sergi Mas titulada “Poder i domini: una reflexió a partir de Ricoeur i Arendt” s’ha estès a partir de la lectura complementària de l’obra de P. Ricoeur amb H. Arendt, E. Mounier, C. Castoriadis i A. Touraine. El fil conductor ha estat esbossar el poder de la paraula poder,  tot articular-la amb nocions properes com domini, autoritat, individu, persona, societat, comunitat, i altres que configuren el discurs polític. L’ús inadequat d’aquests termes ens indueix sovint a distorsionar la imatge del polític.
Així, a partir de l’article de Mounier “Anarchie et personalisme” (1937) recordem com la distinció individu i societat prové d’un pensament liberal burgès que presenta aquestes dues nocions com a pols contraposats, mentre que la proposta de Mounier d’articular la dicotomia entre persona i comunitat mostra la complementarietat entre ambdós conceptes. Un risc similar es troba en la identificació entre poder i domini. El poder, en efecte (com mostra la lectura conjunta de Ricoeur amb Arendt) s’afebleix quan ha de sostenir-se en la violència. Les obres dels esmentats autors juntament amb la de Castoriadis, desenvolupades després de l’experiència dels totalitarismes nascuts els anys 30 ens recorden que quan actua el poder de veritat, no hi ha domini. L’ideal de democràcia grega, reivindicat per Rousseau, indica que la llibertat de cadascú només és possible dins de la col·lectivitat. La democràcia no pot eliminar el conflicte, al contrari, ha de cercar els instruments adequats per gestionar-lo. Aquí està la mancança explicativa que Castoriadis denuncia en el marxisme que, veient superat el problema de l’explotació econòmica, suposava el final de tota rivalitat. La política constitueix, així, una esfera autònoma irreductible a l’economia.
Ricoeur en “Les aventures de l’état et la tache des chrétiens” indica els avantatges i els inconvenients que presenten les institucions de l’Estat: aporten un ordre i una estabilitat que fan possible la discussió pública; però, al mateix temps, poden posar-se al servei de la tirania, raó per la qual —com propugnen els liberals— el seu poder ha de ser limitat i controlat pels ciutadans. Les propostes de Ricoeur encaixen amb les d’Arendt qui a Sobre la revolució (1963) i a Sobre la violència (1969) afirmava que el poder de la comunitat es troba en la fundació d’institucions. El problema  que roman obert és com poder estar segurs que les institucions democràtiques reflecteixen adequadament la voluntat general i es troben al servei de la felicitat humana.
Finalment, a través de la contraposició amb Què és la democràcia d’Alain Touraine, el dr. Mas va introduir la qüestió de l’educació. No es poden fer persones com qui fabrica objectes. Cadascú és ell mateix, ipse, i no una reproducció mecànica d’un model humà sempre igual, idem. (De fet, idem i ipse són dos mots que usa Ricoeur i que són correlatius i recíprocs, no oposats: el primer reflecteix la identitat del si mateix, que és subjecte encarnat, i el segon el “compromís ontològic” del “qui” relatiu al “si mateix”). Per això la identitat humana és narrativa, perquè el sentit de les accions es reconstrueix a posteriori tot cercant el sentit d’aquelles accions lliures que s’havien pres; i de manera similar succeeix en l’àmbit de la història.

A partir de les intervencions del públic amb què va acabar l’acte es va posar clarament de manifest la diferència del plantejament democràtic de Ricoeur, a favor de la crítica i de la utopia per millorar el sistema, davant del pretès realisme de caire resignat que alguns veuen representat en els altres dos autors de qui tractarà el cicle “Poder(s)”: Maquiavel i Foucault.
Ricard Gómez i Ventura
19 d’octubre de 2013


 Imatges cedides per Ricard Gómez i Ventura.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada