“D’EL PODER ALS PODERS”

09-11-2013 (11h) 

"Poder(s) en la societat contemporània" 

GONÇAL MAYOS

(titular UB i president Liceu Maragall)

Presentació ALBERT LLORCA

“D’El Poder als poders” és la conferència pronunciada pel Dr. Gonçal Mayos (professor titular de filosofia a la U.B. i president del Liceu Maragall) dins del cicle “Poder(s) en la societat contemporània”. El mateix títol indica amb claredat la intuïció bàsica aplicable tant a la conferència com a tot el cicle. En els darrers anys marcats per la recepció de l’obra de Foucault i pel gir cultural s’ha passat de pensar en “El Poder” (en singular i amb majúscula gairebé sacralitzadora) a “els poders” (en plural, amb minúscula i adjectivats).

Des d’una perspectiva postmetafísica, el poder ha perdut la seva naturalesa unívoca (que compartia amb altres conceptes com ésser, progrés, realitat, humanitat, virtut, revolució, estat…) i ha adquirit un caràcter plural, que recull de manera adequada la polisèmia d’aquest concepte. Des d’aquesta concepció pluralista, és evident que tot té algun tipus (encara que mínim) de poder; per això podem parlar de poder de la paraula, poder de convocatòria, etc. De manera paral·lela, també cal acceptar que no tot poder és, per ell mateix, negatiu; ja que hi ha determinats poders que es poden qualificar com a benèfics sempre que no s’excedeixin (com el que els pares exerceixen sobre els seus fills, o el dels mestres en els alumnes).

Davant de la multitud de possibles poders de què podríem parlar quan assumim el pluralisme, G. Mayos ens proposa posar ordre la situació a partir d’un esquema format per quatre tipus bàsics de poder: el poder coercitiu, el poder legitimador, el poder productiu i el poder polític.

El primer tipus de poder és aquell que es basa en la força de la coerció, l’amenaça o directament la violència. Correspon a la vessant més directa i brutal del poder. Encara que posseeix clares connotacions negatives, és innegable que resulta imprescindible. Tot poder ha de tenir una força al seu servei, que ha de ser mesurada amb molta cura per saber quan se’n fa un ús just.

El segon tipus, el poder legitimador, és aquell que prové del qui ostenta autoritat, auctoritas. Es refereix al poder d’aquell que pot dir a un altre què hauria de fer, pronunciar-se en el seu nom o fins i tot decidir per ell. Aquest model de poder, que es pot assimilar al poder carismàtic de què parlava Max Weber, és el que controla la ideologia, els símbols i els valors culturals i espirituals.

L’àmbit productiu i econòmic defineix el tercer tipus de poder, aquell que mostra la seva necessitat en la capacitat de solucionar problemes. El conferenciant va recordar la pel·lícula El servent de Joseph Losey (1963), en què el criat s’arriba a fer tant imprescindible que l’amo no pot fer res sense ell. No cal forçar la semblança per veure-hi la relació entre la burgesia i el proletariat durant el segle XIX. De totes maneres, G. Mayos no vol reduir aquest poder a l’àmbit econòmic, ja que també es pot trobar en les relacions individuals i familiars.

  Finalment, el quart àmbit, el del poder polític, es presenta com un producte dels altres tres. En efecte, exercir el poder des de les institucions només és eficient si té una força que li dóna suport, és reconegut pels ciutadans i gestiona convenientment els problemes que es presenten. La mancança d’efectivitat en qualsevol d’aquests àmbits implica l’afebliment del poder polític. Després d’aplicar aquesta quàdruple tipologia a la clàssica divisió de poders de Montesquieu, tot mostrant com en cadascun dels tres està format pels tres elements abans esmentats, la conferència va concloure discutint qui controla en l’actualitat en el poder legitimador. La religió ha perdut la seva hegemonia, i la filosofia no ha reeixit en l’intent de substituir-la. La ciència i la tecnologia durant un temps semblava que podien arribar a exercir aquest poder legitimador. Tanmateix, l’economia, sota la denominació dels mercats, sembla ser qui exerceix en aquests moments la tasca justificadora de les decisions que pren el poder polític. Aquesta seria una conseqüència del llarg procés de la modernitat en què la producció ha esdevingut l’element central de la vida social. Queda oberta i pendent de resolució, en aquest moment, la qüestió de determinar quin és el mecanisme de legitimació i de control que s’ha d’exercir sobre el poder econòmic. Els moviments contraris a l’hegemonia indiscutible dels actors econòmics, encara que es presentin com a contrapoder, són també un altre figura de poder. Els contrapoders, en la mesura que obliguen el poder establert a limitar-se, a flexibilitzar-se o a rectificar constitueixen un element imprescindible en la societat democràtica en què diferents poders s’enfronten sense que mai cap d’ells pugui arribar a anul·lar els altres.

Text i imatges

Ricard Gómez i Ventura