Translate

dissabte, 25 de gener del 2014

25 DE GENER 2014




A l'acte d'avui 25 de gener ha faltat al darrer moment el conferenciat Bernat Muniesa. 

Per això hem hagut d'improvisar una taula rodona sobre Maquiavel amb els membres del Liceu: Ramon Alcoberro, Albert Llorca i Gonçal Mayos. 

Malgrat la forçada improvisació ha tingut un gran èxit i ha estat molt elogiada. 

Agraïm als mencionats membres del Liceu el seu compromís i capacitat de respondre al repte (també a Ricard Gómez Ventura que era disposat a intervenir si calia).

dimecres, 22 de gener del 2014

XOC DE PODERS CULTURALS I RELIGIOSOS. HOMENATGE A HUNTINGTON


30-11-2013 (11h) 

"Xoc de poders culturals i religiosos. Homenatge a Huntington”

 

José Luiz Borges Horta (UFMG, Brasil)

 Joan Morro (UB)

Antoni Saragossa (GIRCHE).


Presentació GONÇAL MAYOS




“XOC DE PODERS CULTURALS I RELIGIOSOS. HOMENATGE A HUNTINGTON”
(Ateneu Barcelonès, 30 de novembre de 2013)

El cicle “Poder(s) en la societat contemporània” organitzat pel Liceu Joan Maragall amb col·laboració de l’Ateneu Barcelonès ha commemorat el vintè aniversari de la publicació de l’influent article de Samuel Huntington «Clash of Civilizations?» (Foreing Affaris, 1993; traducció castellana: ¿Choque de civilizaciones?, Madrid, Tecnos, 2002) que tres anys més tard, amb una considerable ampliació i la pèrdua del signe d’interrogació, donaria lloc al llibre The Clash of Civilizations and the Remaking of World Order (1996, traducció catalana: El xoc de civilitzacions i el nou ordre mundial, Barcelona, Proa, 2006). Hi han participat el doctor José Luiz Borges Horta, professor la Universitat Federal de Minas Gerais (Brasil) i els professors Joan Morro (U.B.) i Antoni Saragossa (investigador de GIRCHE), amb la moderació del president del Liceu Maragall, Gonçal Mayos (U.B.).

En primer lloc, Antoni Saragossa va presentar la trajectòria de Samuel Huntington (1927-2008), un conservador realista i provocador que va presentar una imatge agonal, àdhuc hobbesiana, del món posterior al final de la guerra freda. Huntington, professor a Harvard i assessor de diferents governs nord-americans (en especial amb el president de J. Carter) és un intel·lectual expert (segons la tipologia de N. Bobbio) que va donar cobertura teòrica a l’anticomunisme. Davant del triomfalisme amb què Francis Fukuyama en l’article i posterior llibre de Francis Fukuyama La fi de la història i el darrer home (1989) dibuixava un món amb una única superpotència vencedora, Huntington apostà  per un marc multipolar en què les civilitzacions que transcedeixen el marc de l’Estat esdevenien els nous protagonistes de la història. Això implicava, consegüentment, una interpretació multiculturalista de les relacions internacionals en què les identitats i, molt especialment, la identitat religiosa definia els contorns de cada civilització en pugna. Malgrat compartir alguna característica amb els neoconservadors, com col·locar la religió en el centre del debat, Huntingon no pot ser inclòs en aquest grup perquè no aposta pel unipolarisme ni pel llenguatge teològic que ells van emprar (com l’expressió aleshores tan repetida: l’eix del mal).

A continuació, Joan Morro va fer una presentació crítica de Huntington, un autor que, al seu parer, no agrada plenament a ningú perquè tothom li troba algun retret; però que tanmateix ha condicionat el disurs ideològic posterior a la caiguda del mur. Huntington hauria construït, així, la lingua franca de la política global. Malgrat criticar les seves tesis, el seu vocabulari s’utilitza en amplis sectors. En aquesta línia, s’ha anat repetint l’expressió onades i contraonades democràtiques, que s’ha utilitzat per descriure les primaveres àrabs tutelades pels Estats Units, o la reiteració de la tesi que ja s’han acabat les ideologies. D’aquesta manera, Huntington va servir per dibuixar el full de ruta que ha seguit la política nord-americana des dels anys 90 en què els Estats Units han aparegut com l’única superpotència solitària davant de la poca credibilitat de la Unió Europea o de Rússia (recordem les guerres dels Balcans o les intervencions a les crisis i genocidis d’Àfrica).

El doctor J. L. Borges Horta va aportar una imatge de Huntington com l’intel·lectual nord-americà demòcrata que es mostra reticent davant del triomfalisme posterior a la caiguda de la Unió Soviètica i adverteix que antics conflictes reapareixen en l’ordre mundial multilateral, en el qual els valors en disputa, lligats a les grans tradicions religioses, serveixen per justificar els conflictes. Noves guerres amb caràcter religiós i cultural apareixen en un món que havia confós la modernització amb l’occidentalització; d’aquí que l’enfrontament contra Occident adopti la forma de guerra de religió, el que G. Keppel va denominar encertadament La revanche de Dieu (1991).
            Encara que Huntington empri la religió com a element diferencial a l’hora de definir les civilitzacions, no podem oblidar que, per exemple, el Cristianisme i l’Islam no constitueixen blocs homogenis; a més, Huntington separa l’Amèrica Llatina (de religió predominantment cristiana) del bloc occidental.
La darrera obra important de Huntington, Who Are We: The Challenges to America’s National Identity (2004), planteja el problema de conjugar els diferents plantejament que Huntington va defensar al llarg de la seva carrera. En aquest autor hi ha clarament dos discursos paral·lels o antinòmics (segons com s’interpretin). A Who Are We es desplega un discurs dirigit als ciutadans dels Estats Units preocupats per l’expansió de la cultura hispana; mentre que en El xoc de civilitzacions el discurs dirigit a l’exterior accepta la diversitat cultural. De totes maneres, el primer discurs recull elements del segon quan Huntington admet que el problema no és la raça, sinó la cultura, la llengua pròpia i la religió de la minoria hispana en expansió.

Durant el debat final, els participants a partir de preguntes del moderador i del públic van debatre sobre la personalitat política de Huntington, les possibles incongruències en la seva obra, la definició poc clara del que és una civilització i del perill de fanatisme que pot implicar un comunitarisme d’arrel religiosa i cultural. Una última qüestió va quedar oberta: a partir de les tesis de Huntington, què és Europa?

Text i imatges

Ricard Gómez i Ventura



dissabte, 4 de gener del 2014

“D’EL PODER ALS PODERS”

09-11-2013 (11h) 

"Poder(s) en la societat contemporània" 

GONÇAL MAYOS

(titular UB i president Liceu Maragall)

Presentació ALBERT LLORCA



“D’El Poder als poders” és la conferència pronunciada pel Dr. Gonçal Mayos (professor titular de filosofia a la U.B. i president del Liceu Maragall) dins del cicle “Poder(s) en la societat contemporània”. El mateix títol indica amb claredat la intuïció bàsica aplicable tant a la conferència com a tot el cicle. En els darrers anys marcats per la recepció de l’obra de Foucault i pel gir cultural s’ha passat de pensar en “El Poder” (en singular i amb majúscula gairebé sacralitzadora) a “els poders” (en plural, amb minúscula i adjectivats).

Des d’una perspectiva postmetafísica, el poder ha perdut la seva naturalesa unívoca (que compartia amb altres conceptes com ésser, progrés, realitat, humanitat, virtut, revolució, estat…) i ha adquirit un caràcter plural, que recull de manera adequada la polisèmia d’aquest concepte. Des d’aquesta concepció pluralista, és evident que tot té algun tipus (encara que mínim) de poder; per això podem parlar de poder de la paraula, poder de convocatòria, etc. De manera paral·lela, també cal acceptar que no tot poder és, per ell mateix, negatiu; ja que hi ha determinats poders que es poden qualificar com a benèfics sempre que no s’excedeixin (com el que els pares exerceixen sobre els seus fills, o el dels mestres en els alumnes).

Davant de la multitud de possibles poders de què podríem parlar quan assumim el pluralisme, G. Mayos ens proposa posar ordre la situació a partir d’un esquema format per quatre tipus bàsics de poder: el poder coercitiu, el poder legitimador, el poder productiu i el poder polític.
El primer tipus de poder és aquell que es basa en la força de la coerció, l’amenaça o directament la violència. Correspon a la vessant més directa i brutal del poder. Encara que posseeix clares connotacions negatives, és innegable que resulta imprescindible. Tot poder ha de tenir una força al seu servei, que ha de ser mesurada amb molta cura per saber quan se’n fa un ús just.

El segon tipus, el poder legitimador, és aquell que prové del qui ostenta autoritat, auctoritas. Es refereix al poder d’aquell que pot dir a un altre què hauria de fer, pronunciar-se en el seu nom o fins i tot decidir per ell. Aquest model de poder, que es pot assimilar al poder carismàtic de què parlava Max Weber, és el que controla la ideologia, els símbols i els valors culturals i espirituals.

L’àmbit productiu i econòmic defineix el tercer tipus de poder, aquell que mostra la seva necessitat en la capacitat de solucionar problemes. El conferenciant va recordar la pel·lícula El servent de Joseph Losey (1963), en què el criat s’arriba a fer tant imprescindible que l’amo no pot fer res sense ell. No cal forçar la semblança per veure-hi la relació entre la burgesia i el proletariat durant el segle XIX. De totes maneres, G. Mayos no vol reduir aquest poder a l’àmbit econòmic, ja que també es pot trobar en les relacions individuals i familiars.

  Finalment, el quart àmbit, el del poder polític, es presenta com un producte dels altres tres. En efecte, exercir el poder des de les institucions només és eficient si té una força que li dóna suport, és reconegut pels ciutadans i gestiona convenientment els problemes que es presenten. La mancança d’efectivitat en qualsevol d’aquests àmbits implica l’afebliment del poder polític. Després d’aplicar aquesta quàdruple tipologia a la clàssica divisió de poders de Montesquieu, tot mostrant com en cadascun dels tres està format pels tres elements abans esmentats, la conferència va concloure discutint qui controla en l’actualitat en el poder legitimador. La religió ha perdut la seva hegemonia, i la filosofia no ha reeixit en l’intent de substituir-la. La ciència i la tecnologia durant un temps semblava que podien arribar a exercir aquest poder legitimador. Tanmateix, l’economia, sota la denominació dels mercats, sembla ser qui exerceix en aquests moments la tasca justificadora de les decisions que pren el poder polític. Aquesta seria una conseqüència del llarg procés de la modernitat en què la producció ha esdevingut l’element central de la vida social. Queda oberta i pendent de resolució, en aquest moment, la qüestió de determinar quin és el mecanisme de legitimació i de control que s’ha d’exercir sobre el poder econòmic. Els moviments contraris a l’hegemonia indiscutible dels actors econòmics, encara que es presentin com a contrapoder, són també un altre figura de poder. Els contrapoders, en la mesura que obliguen el poder establert a limitar-se, a flexibilitzar-se o a rectificar constitueixen un element imprescindible en la societat democràtica en què diferents poders s’enfronten sense que mai cap d’ells pugui arribar a anul·lar els altres.

Text i imatges
Ricard Gómez i Ventura

PRESENTACIÓ CURS 2013-2014


“PODER(S)”

La filosofia més tradicional i metafísica ha tendit a usar els termes en singular, tot sacralitzant-los, abstraient-los, substancialitzant-los, essencialitzant-los y gairebé convertint-los en noms propis: Ésser, Principi, Idea, Substància, Essència, Realitat, Virtut, Humanitat, Raó, Progrés, Revolució...

Per això inevitablement acabava parlant més d’aquests termes singulars, sacralitzats i amb majúscules que no de les seves bases més empíriques, concretes, existents i –necessàriament- més problemàtiques: els éssers o els ens; les idees o creences de cadascú; les diverses propostes de principis, substàncies i essències; els humans concrets; els diferents raonaments que volen tenir raó o què cerquen la Raó; les petites o grans millores que també generen petits o grans empitjoraments; els diversos intents i projectes de canvis revolucionaris...

Per això, segurament fa unes dècades, el Liceu Maragall també titularia el present cicle filosòfic a l’Ateneu Barcelonès en singular masculí, abstracte, majestàtic, sacralitzat i precedit de l'article determinat: “EL PODER”.

Però avui creiem que -seguint el sentit dels temps i les noves tendències filosòfiques (cada vegada més inter-, trans-, multi-, macro- i post-disciplinars)- cal pensar en aquestes importants qüestions d’una altra manera. Volem fer macrofilosofia del(s) “Poder(s)” i volem incorporar-hi o sintetitzar-hi tota legítima microfilosofia.

Cal pensar-hi sota i a partir d'una formulació mínima (com exigeix també les actuals regles de comunicació) però també més complexa, acceptant inclús una certa paradoxa o dialèctica interna.  Per això optem pel títol i la fórmula: “Poder(s)”.

Així obliguem cordialment els que ens vulguin acompanyar en els nostres debats: a obrir-se a una reflexió més oberta, imprevista i no predeterminada. Exactament com ens obliguem a nosaltres mateixos.

Hem renunciat al singular abstracte, metafísic i majestàtic, i hi hem afegit un parèntesi que fa que coeixisteixin alhora el singular “Poder” i el plural “Poders” en un més complex, ric, ambigu i contradictori –si bé també força mínim- “Poder(s)”

Aquest parèntesi tampoc no imposa totalment el plural ni exclou un possible singular. Al contrari, obre el diàleg contrastat entre pluralitat i singularitat, que conviurien –alhora justes i separades o distingides- gràcies a l’artifici gràfic del parèntesi afegit: “Poder(s)”.

Tenim així un plural, que conviu i se superposa al singular. “Poder(s)” vol destacar sens dubte els actuals, necessaris i inevitables pluralisme, pluralitat, pluralitats, enfocaments diversos, esforços de concrecions, valoració de l’empíric...

Però, som filòsofs i no renunciem a legítimes aspiracions de la filosofia “perennis” i, per això, tampoc no volem renunciar a pensar el singular, comú i compartit que (al menys hipotèticament) hi pugui haver subjacent als plurals concrets. Tampoc no volem renunciar al que Hegel anomenava la superació dialèctica en la “Idea”.

Perquè precisament la qüestió (actual i per tant: la nostra) és aquest debat, conflicte, diàleg i dialèctica entre “EL PODER” singular abstracte i “els poders” plurals concrets i contradictoris. Per això titul.lem (és a dir determinem rigorosament la unitat compartida i comuna d'un cicle amb diverses aportacions i vitalment contrastats debats): “Poder(s)”.

Avui tots estem esglaiats per l'enorme predomini del poder econòmic (i del poder financer!) per damunt del poder polític, el poder dels Estats, el poder de la gent, el poder de la democràcia... L’equilibri de poders que va dissenyar Montesquieu i que és clau en les democràcies, avui, és amenaçat.

En molts sentits, els molt orgullosos “Poder Executiu”, “Poder Legislatiu” i “Poder Judicial” són avui humiliats per altres poders sovint fantasmagòrics i poc vigilats (però sens dubte reals): poder(s) internacionals, dels “mercats”, de la Troica, de “l’esperit de Washington”, del “pensament únic”...

Tothom parla avui del(s) “Poder(s)” de la tecnologia, de la ciència, de la “societat del coneixement”, d’Internet, de la informació... També dels “mitjans d’informació”, de la “societat de l’espectacle”, de la diversió i el consum... que en molts aspectes ens aboquen també a una “societat de la ignorància”, la incultura i el premeditat des-empoderament de la ciutadania.

També però, hi ha altres i nous “Poder(s)” que emergeixen o es revaloritzen. “Poder(s)” de gents i multituds anònimes: “indignats”, “precaris”, 15M, occupyWallStreet, primaveres àrabs...

Potser són “Poder(s)” circumstancials i sovint massa breus, però també mostren una potència imparable quan –per exemple- “ocupen” places ciutadanes. Llavors aquests “Poder(s)” dels “sense nom” adopten com a propi el mot de les places que converteixen en veritables “àgores polítiques”.

Llavors, gràcies als “sense nom”, aquestes places esdevenen veritablement emblemàtiques i conegudes arreu. Esdevenen projectes polítics i inspiradors “Poder(s)” per a gran part de la humanitat.

Vivim una època crítica on, juntament a nous “Poder(s)”, apareixen o reneixen igualment “contra-poders” que també són “poder(s)”, “potències”... Són dissidències del “Poder” que també tenen els seus petits i efectius “poder(s)”.

 Uns “Poder(s)” no són comparables als altres! Naturalment. Però ja Maquiavel (1469 – 1527, en El Príncep del que celebrem els 500 aniversari) ens va ensenyar que el poder no és una possessió divina ni assegurada per sempre. Al contrari, és una realitat molt més flexible i volàtil; permetent que un simple home amb “virtus” el pugui conquerir, capturar, exercir, ampliar... fins esdevenir “príncep nou”.

 També Michel Foucault (1926-84, tot recordant els 30 anys de la seva mort en plena producció i canvi intel.lectual) va explicar que no hi ha tant “macrofísica”, única, inqüestionable, totalment “sobirana”... del poder; sinó més aviat ”microfísica” o multi-física (joc d’accions i reaccions múltiples) d'infinits i diversos tipus de poder.

 Són “Poder(s)” sempre situats en relacions inestables, canviants, d’aliances sorprenents i inversemblants, de tramposes conseqüències i “danys col.laterals”... que sempre s’han de vigilar amb prevenció i desconfiança. Per tant: “Poder(s)”.

 Com veiem, tot s’ha complicat molt en les darreres dècades i cada vegada hem de parlar i –sobretot PENSAR- en termes de “Poder(s)”. Inclús Samuel P. Huntington (1927-2018, de qui recordem la formulació del “xoc de civilitzacions”) ens va mostrar que la “geopolítica” actual no pot prescindir d'elements molt poderosos de tipus cultural que fins aleshores es menyspreaven. Inclús Paul Ricoeur (1913-2015, de qui celebrem el centenari del naixement) va dedicar la seva vida a parlar del(s) “Poder(s)” de la paraula, el diàleg, la narració, la interpretació...

 En definitiva: “Poder(s)” més que no simplement “Poder” o “EL PODER”. Avui cal pensar el(s) “Poder(s)”. (Gonçal Mayos. Titular UB i President Liceu Maragall)
Cap aquí investiga el Liceu Maragall en el cicle de conferències 2013-2014 a l'Ateneu Barcelonès.


Adreces
nova adreça web
i com a novetat



Curs 2013/2014
PODER(s)

Programa



- 19-10-2013  (11h) "Poder(s) de la paraula: Homenatge a Paul Ricoeur en el centenari del seu naixement". Taula rodona: Albert Llorca (prof. UAB i vicepresident Liceu Maragall). Sergi Mas (investigador de GIRCHE). Presentació Marta Doltra.


- 09-11-2013 (11h) "Poder(s) en la societat contemporània" per  Gonçal Mayos (titular UB i president Liceu Maragall). Es lliuraran als socis els exemplars del nou llibre "La filosofia com a forma de vida".


- 30-11-2013 (11h) "Xoc de poders culturals i religiosos. Homenatge a Huntington”. José Luiz Borges Horta (UFMG, Brasil), Joan Morro (UB) i Antoni Saragossa (GIRCHE).

- 14-12-2013 (11h) “Poder(s) i subjectivacions. 30 anys sense Foucault”. Marta Doltra (cat. IES) i Lluís Roca-Jusmet (cat. IES).


- 25-1-2014 (11h) "Maquiavel: Poder(s) i política. “El Príncep” 500 anys” Bernat Muniesa (UB).


- 15-2-2014 (11h) "Col.lapse institucional i crisi del sistema polític espanyol" Joan LLuís Pérez Francesc (UAB).

- 8-3-2014 “La dona artista i el poder”. Teresa Sala (UB).



- 29-3 “Cultura i educació: emancipació i violència ètica (Zizek, Rancière)”. Francis Garcia Collado (FUB-GIRCHE).

- 12-4-2014 “L’Europa que patim, l’Europa que desitgem”. Joan Morro (UB) i Antoni Saragossa (GIRCHE) i Sergi Mas (GIRCHE).

- 26-4-2014 "Poder de les neurones i de la biologia". Renato Cardoso (UFMG,Brasil) i Mayte Duarte Seguer (GIRCHE i Dracmaycat).

Totes les sessions seran a les 11 h. 
a l'Ateneu Barcelonès

“EL PODER DE LA PARAULA A PAUL RICOEUR”

19-10-2013  (11h) 

"Poder(s) de la paraula: Homenatge a Paul Ricoeur en el centenari del seu naixement" 

Taula rodona: 

ALBERT LLORCA

(prof. UAB i vicepresident Liceu Maragall) 

SERGI MAS 

(investigador de GIRCHE) 

Presentació MARTA DOLTRA


Enguany el cicle de conferències “Poder(s) en la societat contemporània” organitzat pel Liceu Joan Maragall amb col·laboració de l’Ateneu Barcelonès s’ha iniciat amb una sessió conjunta a càrrec dels doctors Albert Llorca (professor de sociologia a l’EUTDH de la UAB i vicepresident del Liceu Maragall) i Sergi Mas (membre de GIRCHE-UB); ambdós han reflexionat al voltant del llenguatge i del poder en l’obra del filòsof francès Paul Ricoeur (1913-2005), en el centenari del seu naixement.

El dr. Albert Llorca ha presentat “L’abast del llenguatge com a element de poder en la filosofia pràctica de Paul Ricoeur” on situa la preocupació pel poder dins de la filosofia de la voluntat de l’autor francès. El llenguatge és el mitjà privilegiat a través del qual sortim del nostre caràcter limitat cap a la recerca del sentit de les coses, i és també el mitjà a través del qual es formules aquelles paradoxes de la condició humana que actua a través del cos, es coneix a través del cos però és més que la mera corporalitat.
Ricoeur es distancia de la visió estructuralista del llenguatge com un sistema de signes autoreferenciat, i el pensar des de la perspectiva de l’acció: “l’acte de la parole s’oposa a l’anonimat del sistema” (Le conflit des Interprétations, 1969). Des d’aquí es revela una triple condició lingüística vinculada a la decisió, el pensament i l’actuació en el món. Actuem perquè prèviament hem decidit, cosa que es fa explícita en el llenguatge. A més quan parlem és perquè a través d’aquest acte voluntari en què “algú parla a algú”, volem produir algun efecte, des de la mera comunicació al convenciment per fer alguna cosa o actuar d’una altra manera. El llenguatge és, així, sempre potencialitat que es desplega “d’agent a agent”.
I aquí entrem en el camp de la política. Ricoeur, sempre des d’una perspectiva inequívocament democràtica, contempla les possibilitats i els riscos que implica l’ús públic del llenguatge. Si d’una banda es troba la possibilitat d’arribar a acords i de mantenir consensos sobre creences raonables; no cal oblidar que també hi ha el risc d’un discurs al servei de la mentida i la manipulació que perverteixen l’ús de la llengua al servei de la dominació. Com diu P. Ricoeur en un text comentat durant l’exposició: “El llenguatge polític funciona de la millor manera en les democràcies occidentals modernes com un llenguatge que afronta pretensions rivals i que contribueix a la formació d’una decisió comuna. És, doncs, alhora un llenguatge conflictiu i consensual.” (Lectures I, 1991)

L’exposició del dr. Sergi Mas titulada “Poder i domini: una reflexió a partir de Ricoeur i Arendt” s’ha estès a partir de la lectura complementària de l’obra de P. Ricoeur amb H. Arendt, E. Mounier, C. Castoriadis i A. Touraine. El fil conductor ha estat esbossar el poder de la paraula poder,  tot articular-la amb nocions properes com domini, autoritat, individu, persona, societat, comunitat, i altres que configuren el discurs polític. L’ús inadequat d’aquests termes ens indueix sovint a distorsionar la imatge del polític.
Així, a partir de l’article de Mounier “Anarchie et personalisme” (1937) recordem com la distinció individu i societat prové d’un pensament liberal burgès que presenta aquestes dues nocions com a pols contraposats, mentre que la proposta de Mounier d’articular la dicotomia entre persona i comunitat mostra la complementarietat entre ambdós conceptes. Un risc similar es troba en la identificació entre poder i domini. El poder, en efecte (com mostra la lectura conjunta de Ricoeur amb Arendt) s’afebleix quan ha de sostenir-se en la violència. Les obres dels esmentats autors juntament amb la de Castoriadis, desenvolupades després de l’experiència dels totalitarismes nascuts els anys 30 ens recorden que quan actua el poder de veritat, no hi ha domini. L’ideal de democràcia grega, reivindicat per Rousseau, indica que la llibertat de cadascú només és possible dins de la col·lectivitat. La democràcia no pot eliminar el conflicte, al contrari, ha de cercar els instruments adequats per gestionar-lo. Aquí està la mancança explicativa que Castoriadis denuncia en el marxisme que, veient superat el problema de l’explotació econòmica, suposava el final de tota rivalitat. La política constitueix, així, una esfera autònoma irreductible a l’economia.
Ricoeur en “Les aventures de l’état et la tache des chrétiens” indica els avantatges i els inconvenients que presenten les institucions de l’Estat: aporten un ordre i una estabilitat que fan possible la discussió pública; però, al mateix temps, poden posar-se al servei de la tirania, raó per la qual —com propugnen els liberals— el seu poder ha de ser limitat i controlat pels ciutadans. Les propostes de Ricoeur encaixen amb les d’Arendt qui a Sobre la revolució (1963) i a Sobre la violència (1969) afirmava que el poder de la comunitat es troba en la fundació d’institucions. El problema  que roman obert és com poder estar segurs que les institucions democràtiques reflecteixen adequadament la voluntat general i es troben al servei de la felicitat humana.
Finalment, a través de la contraposició amb Què és la democràcia d’Alain Touraine, el dr. Mas va introduir la qüestió de l’educació. No es poden fer persones com qui fabrica objectes. Cadascú és ell mateix, ipse, i no una reproducció mecànica d’un model humà sempre igual, idem. (De fet, idem i ipse són dos mots que usa Ricoeur i que són correlatius i recíprocs, no oposats: el primer reflecteix la identitat del si mateix, que és subjecte encarnat, i el segon el “compromís ontològic” del “qui” relatiu al “si mateix”). Per això la identitat humana és narrativa, perquè el sentit de les accions es reconstrueix a posteriori tot cercant el sentit d’aquelles accions lliures que s’havien pres; i de manera similar succeeix en l’àmbit de la història.

A partir de les intervencions del públic amb què va acabar l’acte es va posar clarament de manifest la diferència del plantejament democràtic de Ricoeur, a favor de la crítica i de la utopia per millorar el sistema, davant del pretès realisme de caire resignat que alguns veuen representat en els altres dos autors de qui tractarà el cicle “Poder(s)”: Maquiavel i Foucault.
Ricard Gómez i Ventura
19 d’octubre de 2013


 Imatges cedides per Ricard Gómez i Ventura.